UN DIA A VALÈNCIA
Esports 21/04/2011

"El dia que els jugadors estaven més tensos que els aficionats"

Toni Padilla
3 min
"El dia que els jugadors estaven més tensos que els aficionats"

Recordant els dies que van ser molt coneguts, els membres del grup Seguridad Social es trencaven la gola dues hores abans de l'inici de la final cantant "Chiquilla" i "Quiero tener tu presencia". A les graderies, els primers aficionats que entraven al camp els ignoraven del tot. "València és el centre de l'univers!", cridava el cantant. I en això sé que tenia raó. Ahir, tothom mirava cap a València.

Tothom mirava cap a València perquè qualsevol persona d'arreu del món que s'estima el futbol sap que el Barça i el Madrid viuen units per un lligam de rivalitat.

Aquesta rivalitat, de fet, era el gran atractiu i el gran maldecap. L'organització d'una final en què s'apleguen 20.000 aficionats de dos equips tan enemistats no és fàcil, i per sort entre la bona organització i el seny dels uns i els altres no va passar res de destacable. Una desena de ferits i algunes pedres a autocars d'aficionats del Barça, alguna picabaralla i problemes per a alguna personalitat famosa. Joan Gaspart va ser insultat per aficionats del Madrid i una ampolla va impactar al cap d'un acompanyant seu, i algun periodista madrileny famós per sortir perdent els papers en tertúlies noctàmbules va rebre alguna empenta, i amb les xarxes socials exercint d'altaveu idoni per exagerar, no deixaven de córrer rumors que per sort no anaven a més.

Malgrat que a la ciutat hi havia aficionats radicals de tots dos equips, controlats de prop per la policia en tot moment, durant tot el dia, quan aficionats dels dos equips es creuaven pels carrers de València, l'humor derrotava l'odi. En algun bar es van aplegar alguns radicals blaugranes i hi van haver corredisses. I prop de la fanzone blanca alguns radicals del Madrid van llançar ampolles de vidre a aficionats del Barça i van provocar una càrrega policial. Pensar que no hi hauria cap incident era irreal. Però en línies generals, la jornada va ser festiva. Fins i tot el temps va acompanyar.

De fet, una de les raons per escollir València com a escenari de la final era perquè s'hi podien instal·lar dues fanzones que separessin prou bé les dues aficions. I a prop de Mestalla, que quedava just al mig de les dues àrees, la policia era arreu per evitar ensurts abans d'un partit al qual calia sumar el conflicte identitari per acabar de conformar un còctel gens fàcil de digerir per als organitzadors.

De fet, els aficionats van omplir el camp de banderes espanyoles per una banda i de senyeres i estelades per l'altre. Quan va sonar l'himne, finalment no gaire alt, les goles cantant un himne sense lletra van topar amb els xiulets. Malgrat els esforços del tècnic de so es van poder sentir tant els xiulets com els càntics guturals blancs. Un soroll estrany, que va deixar les orelles de més d'un ressentides.

I si molts van acabar amb les orelles castigades, altres van acabar amb el fetge destrossat. Els bars de València van fer l'agost i la cervesa es va exhaurir. El resultat va vorejar el surrealisme. "Mossega, mossega, com Pepe", li cridava un aficionat blaugrana a un gos amb una bandera del Barça. El gos, sobri, no entenia res. El propietari, estranyament sobri, tampoc. Però les finals són així, s'escapen a tota lògica. I de fet moltes persones van decidir començar la festa abans del primer glop, com els 10 nois que es van disfressar de cap a peus de Pinto: perruca amb trena, l'uniforme negre i l'actitud del porter andalús. El seu càntic "Cal que tothom tingui present, que Pinto no es ven" va ser un dels grans èxits en una fanzone on la meitat dels càntics anaven destinats a l'etern rival.

La d'ahir va ser una gran final. Pel color, per la rivalitat i perquè la major part de la gent ho va saber entendre com una festa, i com a tal van decidir treure la samarreta del calaix, encara que fos de Lineker, Romario, Bogarde, Kluivert o Saviola. Samarretes que es creuaven amb les de Michel, Ronaldo (el brasiler) o Mahmadou Diarra.

Però l'ambient festiu es va acabar un cop va començar a rodar la pilota. Els jugadors tenien molt present el partit de dissabte a Madrid i ja des dels primers minuts es van estovar prou fort. I el públic, rialler i irònic fins llavors, també va canviar. Es va posar nerviós i tens, i a mesura que hi havia més faltes, encara més. La resta és història. De la final, es recordaran del gol de Cristiano Ronaldo a la pròrroga, de la primera part tensa i de la bona segona del Barça, que no va tenir premi.

stats