Al soci no se'l pot enganyar

En què han convertit el Barça?

Ernesto Valverde no es mereix la manera com han actuat Bartomeu i els executius del club

Bartomeu no necessita enemics. Ell mateix s’ha convertit en el pitjor enemic per a la seva pròpia obra de govern. L’actual president i la cúpula directiva i executiva del Barça han creat un problema on no hi era. Tots sols, fent les coses de la pitjor manera: actuant d'amagat, traïdors en les formes, a batzacades.

Ernesto Valverde no s’ho mereix. I vagi per endavant que sempre he sigut crític amb ell perquè m’ha fet avorrir aquest Barça. Ara bé, això no treu que el que ha fet el club amb ell aquests últims dies és esperpèntic. Ens agradi més o menys com a entrenador, fidel al seu tarannà, Valverde havia actuat sempre amb lleialtat a la institució, convertit en una figura de club, encaixant cops que no li pertocaven, sense airejar els draps bruts que li creaven des dels despatxos nobles. I ara se li paga amb aquesta moneda. Us en recordeu d’Andoni Zubizarreta? Amb ell van fer el mateix.

Sempre he defensat que el canvi a la banqueta s’hauria d’haver produït l’estiu passat. No després de Liverpool, sinó amb naturalitat, acabada la temporada, arrencant un nou projecte al juliol, quan toca, reforçats per unes lligues que s’havien de posar en valor malgrat que no podien amagar-ho tot. Però un cop Bartomeu ha refermat la seva confiança en Valverde, el que no pots fer és carregar-te’l a mitja temporada, disparant a totes bandes per trobar una solució improvisada. I, sobretot, fer-ho com ho has fet: maltractant qui t’ha fet de paraigua tantes vegades.

El club fa massa temps que dilapida l’excels llegat que va assolir fa uns anys, quan l’equip de Pep Guardiola –màxima expressió de la Masia i d’una idea única de futbol– era l’enveja de tot el món. Ara s’ha fiat tot als resultats, vulgaritzant aquella idea que pensàvem –il·lusos nosaltres– que havia aconseguit canviar la mentalitat de tota la culerada. Són massa anys prenent decisions erràtiques i contradictòries, malgastant els últims anys d’un Messi i una generació irrepetible que no es mereixen aquest trist ocàs, però que alhora han d’assumir la seva part de responsabilitat.

Per això, la negativa de Xavi per suplir Valverde no s’ha de llegir com un fet únic i aïllat, sinó que va íntimament lligat als no rebuts de Carles Puyol i Jordi Cruyff. El Barça no té només un problema futbolístic, d’entrenador, sinó que la deriva és institucional. El club desprèn una imatge de debilitat preocupant, tot en mans d’uns jugadors que han conegut a Europa el gust desconegut de la impotència: no sempre que volen, poden. El club no té un rumb clar, ni lideratge, ni una idea a la qual aferrar-se, i això no es corregeix amb un canvi precipitat d’entrenador. El Barça no és això: el com importa, al camp i a la llotja.

EDICIÓ PAPER 11/01/2020

Consultar aquesta edició en PDF