Quan el president ratifica l'entrenador...

Pep Guardiola va admetre que li va costar molt adaptar-se al Bayern. No a l’afició, ni al vestidor, ni als dirigents. Sinó assumir que tot allò que feia al Barça no ho podria fer a Munic. Les idees futbolístiques podien ser les mateixes però havien canviat les peces i no podia exigir als jugadors d’allà tot allò que exigia als d’aquí. Eren bons. Molt. Però diferents.

Al Barça, fa la sensació que a Xavi Hernández li passa alguna cosa similar. No es discuteix la seva autoritat futbolística, guanyada a pols a la gespa amb Lligues, Champions, Eurocopes i Mundials. Tampoc hi ha dubtes sobre el model de joc que li agrada, el que va mamar a la Masia i va executar a les mil meravelles al Camp Nou. Però Xavi ja no juga. Ara dirigeix. I no sempre s’executa al camp allò que ell voldria o s’imagina des de l’àrea tècnica. Perquè cap dels jugadors és Xavi.

Un dels motius pels quals Laporta va demorar el seu retorn va ser, precisament, que el president tenia molts dubtes sobre l’adaptació. Per més que portés anys a l’Al-Sadd, a Laporta li hagués agradat que el migcampista fes com Guardiola: primer un any al filial i, després, ser capità general del primer equip.

Són moments difícils per a l’entrenador, que necessita molt més temps per construir un equip capaç de guanyar-ho tot, per més que porti un any al Camp Nou. Des de la junta, des de l’àrea esportiva i des de l’econòmica s’encarreguen de recordar que li han fitxat futbolistes de gran qualitat, resultat d’una inversió sense precedents. Però pocs recorden, o són conscients, que en aquest any hi han hagut fins a 22 moviments: 13 baixes i nou altes. Tenir matèria primera no implica tenir resultats immediats. Que ho diguin a Florentino, que va tornar al Madrid el 2009, va gastar-se una milionada amb galàctics (Benzema, Cristiano Ronaldo, Kaka...) i va haver d’esperar cinc anys per aixecar la Champions.

Europa no pot ser la barra de mesurar del Barça. La sotragada a la Champions és grossa i la decepció, majúscula. No hi ajuda l’estat d’angoixa que viu el barcelonisme, afamat després de tres anys sense cap títol dels grossos. Ara bé, no sembla massa bon negoci començar a dubtar de la feina de l’entrenador a l’octubre, com estan fent alguns als budells del Camp Nou. Tampoc tranquil·litza massa veure un president ratificant el tècnic. Perquè al futbol, ja ho sabem, massa vegades això ha acabat sent sinònim de destitució. Tant de bo al Bernabéu entri la piloteta i es calmin els ànims.