L’ALTRA MIRADA
Esports 07/12/2018

Ser prou bo per dominar l’atzar

Jordi Capella és sotscampió d’Europa de vela làser estàndard

Gonzalo Romero
3 min
Ser prou bo per dominar l’atzar

BarcelonaCórrer. Jordi Capella (Barcelona, 1983) fa mans i mànigues per trobar dues estones a la setmana per posar-se les sabatilles i estirar les cames. Poder fer grans distàncies, el running més comercial, per gaudir, sense exigències d’atleta malaltís. “És el moment per pensar i posar les coses al seu lloc“, assegura. El subcampió d’Europa de vela en la categoria de Làser Estàndard viu l’excel·lència esportiva entre necessitats terrenals, la seva passió per l’economia i una gestió del calendari cum laude. “Bé, tot té llums i ombres. Al final ets un referent d’un esport minoritari. Olímpic, sí, però minoritari. La competició de clubs està bé. Quan puges un nivell i arribes a les federacions, les coses canvien. Els processos, com les ajudes, són lents, i a vegades costa que siguin directes. Suposo que és una queixa global. Anys enrere no hi havia una estructura sòlida per poder lluitar per un or olímpic. Sempre em pregunto on podria haver arribat si les coses haguessin estat sempre ordenades”, explica Capella a l’ARA.

El barceloní forma part d’una brillant saga d’esportistes catalans que viuen connectats a l’aigua. És el seu hàbitat, canviant. L’entenen i el pateixen. La lògica obliga a jutjar un atleta pel seu talent, obviant una sèrie de factors que poden ser decisius. La vela té un mantra diferent. Un cop de vent, un canvi de la climatologia o una onada massa llarga -l’atzar- poden fer trontollar el rendiment de tot un campionat. Injustícies poètiques que s’accepten perquè no hi ha cap altra opció. Com si la gespa de l’àrea rival d’un camp de futbol creixés de sobte un metre justament en el moment que Leo Messi carrega la cama. “La natació, per exemple. Veus Mireia Belmonte i és una passada. Ella, com altres atletes, poden fer una bona rutina d’entrenaments, anar al campionat i clavar el temps. Competència a banda, poden controlar els seus registres. Nosaltres tenim molts factors variables, i això té un cost. És senzill: si no hi ha vent, no hi ha competició. Si n’hi ha massa, tampoc. Al mar tot és variable. Vas aprenent-ne amb el temps, els companys i diferents mars”, diu.

El del Club GEN Roses porta gairebé trenta anys ofegant onades a cop de timó. Va començar quan en tenia 7, “perquè tocava”, de la mà del seu germà, que s’havia aficionat a la vela. Les herències familiars sempre són complicades. “Als 14 vaig estar a punt de deixar-ho, perquè estava avorrit. Jo era bastant alt i l’Optimist d’iniciació em quedava petit. Preferia anar a jugar a futbol. Però em van regalar un Làser de segona mà i vaig descobrir que la vela era molt més esport del que em pensava. És molt físic, has d’estar en forma per comandar l’embarcació”, recorda. El paraigua de la vela és ampli i, erròniament, simplifica l’esport en aigua i vaixells.

La imatge més espectacular, la de la lluita d’homes units contra el mar, no representa totes disciplines. “No fa gaire la gent tenia al cap que la vela era la Copa del Rei o la Barcelona World Race, els grans vaixells, els creuers. Nosaltres fem vela lleugera. El Làser pot pesar 60 quilos de fibra de carboni. El windsurf és molt més visible i ens ajuda a fer la comparativa. El Làser seria un windsurf però amb un vaixell”, comenta Capella. Viu l’esport amb passió. És una justificació automàtica al cost del material, al sacrifici del temps lliure i al poc reconeixement mediàtic: “Són vocacions. Mai tens prou temps per als entrenaments, per cuidar la son, el descans, una bona alimentació... No poder dedicar-te únicament a entrenar i a competir és un factor condicionant a l’elit. Jo em preparo els campionats que puc. Intento seguir aprenent i anar sumant per poder cedir en un futur aquest coneixement”. Raons que desemboquen en el verb compensar. “A mi em compensa. La vela és un esport de llarg recorregut. Jo seguiré”.

stats