09/06/2011

El problema, ara, es diu Núñez

2 min
Josep Lluís Núñez durant un discurs el 2000, el seu últim any de mandat a la presidència del Barça.

La Masia del Barça, el 1978, eren despatxos, les oficines del club. Quan Josep Lluís Núñez arriba a la presidència i s'adona que els nois del futbol base de fora de Barcelona viuen en apartaments prop de la Rambla, decideix convertir La Masia en l'embrió del que és avui. Van ploure crítiques als mitjans, la junta sortint es va posar les mans al cap i els treballadors es van revoltar perquè no volien haver d'anar a pencar sobre la pista de gel. Ara, quan des del Newsweek fins al New York Times es treuen el barret pels resultats i els valors de La Masia, resulta que un dels cinc grans problemes de Sandro Rosell és "el retorn de Núñez" i haver-li reconegut públicament els vint-i-dos anys de presidència. Núñez no torna al Camp Nou perquè, senzillament, no n'ha marxat mai.

Durant aquests últims onze anys se l'ha pogut veure gairebé cada partit a la seva butaca de tribuna, muntant-se els caps de setmana per tornar de Bolvir o de Sitges, en funció del partit a l'estadi. Ha acceptat anar a la final de Londres, perquè el partit era a Wembley, allà on vam trencar el gran malefici. Si la final, posem per cas, hagués estat a Anfield o a l'Allianz, estic convençut que no hi hauria anat. De fet, Núñez, que ni té ni vol cap relació amb la junta actual, aquesta temporada ha refusat dos oferiments del club.

Fidel al silenci

No va ser a la presa de posessió de Rosell -tot i haver fet públic que li donava la signatura-, ni tampoc mesos després, quan des del club se'l va convidar a la gala de la FIFA en què s'havia d'entronitzar tres jugadors del planter (Messi, Xavi, Iniesta). Se li donava la possibilitat de penjar-se la medalla d'haver muntat, amb l'estreta col·laboració de Josep Mussons i d'un fotimer de professionals, l'estructura de La Masia i del futbol base. Núñez va estimar-se més quedar-se a casa, fidel al silenci i a defugir el protagonisme.

La vigília de la final de Wembley, La Vanguardia va publicar una entrevista que era un autèntica primícia i que va semblar, no obstant, que el mateix diari amagava sense cap crida a portada. Quan Enric Bañeres i Dagoberto Escorcia li preguntaven per què no havia dit res durant tants anys, Núñez responia que hi ha gent que està esperant que obri la boca per tirar-se-li al damunt, i que per això es retenia de parlar i dir les coses que li bullen sobre el Barça. Tenia raó. Només ha calgut que hagi parlat del Lobo Carrasco i d'anècdotes de fa trenta anys perquè s'hagi posat en marxa el pim-pam-pum. Els cartutxos del sarró sembla que no caduquen.

stats