Samu Saiz: “Pot semblar que soc un passota, però hi ha coses que m’afecten”

LA VALL D'EN BASEl Girona és una de les sorpreses agradables de la Lliga. La plantilla de Míchel Sánchez, que combina el talent jove amb l’ofici dels veterans, avança positivament en els primers compassos de la màxima categoria. Aprofitant l’aturada del campionat el club ha organitzat una estada al Royalverd Training Center de la Vall d’en Bas, a la Garrotxa, a la qual l’ARA ha anat per conversar amb Samu Saiz (Madrid, 1991). El mitjapunta va ser un dels jugadors clau del curs de l’ascens i suma 117 partits en quatre temporades.

La convivència entre els integrants del grup sempre ha sigut una de les virtuts del Girona.

— Tenim un grandíssim bloc, molts ja ens coneixem de temporades anteriors i els nouvinguts són persones extraordinàries. Són simpàtics, agradables, treballadors i venen a sumar. És fonamental haver afegit jugadors que vulguin que aquest equip continuï creixent. Ja els n'he fet alguna de les meves, perquè sempre estic emprenyant –somriu-, però tot és de bon rotllo.

Sents orgull de com competiu ara en el retorn a Primera?

— Del tot. Sense anar més lluny, l’altre dia vam fer un tros de partit en un camp com el del Betis. Vam generar-los molt de perill, però el nostre estil ja és aquest. I això que vaig acabar amb l’espineta clavada d'haver-los regalat el partit. Els meus companys havien jugat de manera increïble i no hauria d’haver comès aquell error. Això també ens ensenya que no podem perdonar tant, perquè a l’elit es paga.

Hi has donat gaires voltes?

— Pot semblar que soc un passota, però hi ha coses que m’afecten. Quan sents que engegues a rodar la feina de l’equip perquè en una assistència la pilota et toca el peu de suport... fa ràbia, sí. I soc de posar més èmfasi als errors que als encerts, sincerament. De fet, sempre es veuen més les coses dolentes que no pas les bones. Però vaja, ho haig d’oblidar aviat, ser fort mentalment i continuar treballant perquè arribaran moltes victòries.

Sí? Tan clar ho veus?

— No em sorprèn gens el nivell que oferim. És cert que hi ha hagut partits en què no ens hem imposat com voldríem, però mai ens hem arronsat i competim fins a l’últim moment. Aquest gen és bàsic, perquè ens ha permès gratar punts de partits en què no estàvem gaire encertats i anar sumant ens dona confiança i reforça la nostra proposta de joc. Estem en el camí de fer alguna cosa xula no només per salvar la categoria, sinó també per aconseguir el nombre més gran de punts que ha sumat mai el club en un curs a l’elit.

Com analitzes la teva presència a l’alineació?

— Vaig començar la Lliga de titular, a Mestalla, però no va anar bé i vaig perdre seguretat. Darrerament m’he tornat a sentir bé, bastant a gust. Hi soc pel que em demani l’entrenador: si em vol fer jugar mitja hora, doncs mitja hora; si vol que sigui titular, doncs titular. És complicat sortir de revulsiu, perquè jugues enmig de futbolistes que ja tenen el ritme. També és cert que la meva manera de ser ja dona perquè entri i revolucioni les coses. M’agradaria sortir d'entrada, esclar, però hi soc per ajudar i s’està veient que cada cop que un suplent entra ho fa bé. Això és una mostra de compromís.

Quin balanç fas del teu pas pel club?

— Sempre hi ha hagut rumors i no puc negar que hi ha hagut de tot, coses bones i també dolentes. Ni de bon tros ha sigut un camí de roses, però n'estic molt satisfet. I pel que em transmet el club i l’afició, en general també n'estan de mi. El Girona i la ciutat seran una part important de la meva vida. És un lloc on a la família i a mi se’ns ha tractat fantàsticament bé. Per això, passi el que passi, tindrà un raconet al meu cor. A més, els meus fills pràcticament s’estan criant aquí i això marca.

Acabes contracte al final de temporada: heu començat a parlar de la renovació?

— Només penso en fer les coses bé: primer, per l’equip; i després, pel meu valor. Fins ara no hem tingut cap trobada ni hem tret el tema. Si t’haig de respondre, a mi no m’importaria gens quedar-me, perquè hi estic com a casa. Sobretot si ens mantenim a Primera: què més podria demanar?

L’ascens és un dels teus millors moments a títol personal?

— Va ser preciós, no n'havia viscut cap i recordaré que el vaig poder aconseguir després de dos intents fallits, quan poca gent apostava per nosaltres. El club ho va organitzar d’una manera molt emotiva i va permetre que viatgéssim amb la nostra gent, deixant que ho visquéssim plegats. El cap de setmana va sortir rodó i va ser impressionant com ens van rebre l’endemà.

No eres dels escollits, però vas decantar la final.

— T’explicaré una cosa: prop de dues setmanes no em vaig entrenar perquè em vaig fer mal contra l’Eibar i em vaig veure obligat a infiltrar-me per poder jugar. Els dies abans, Míchel em va citar per preguntar-me si em veia jugant i li vaig respondre que tot el que decidís estaria bé. Finalment, va optar per Iván Martín de titular i es va lesionar només començar. Així que em va tocar entrar. Ja li he dit que per a ell va ser una pena, però jo encantat, vaig triomfar [riu].

Ets un futbolista que no s’amaga, que vol la pilota en moments difícils.

— Va amb la personalitat... i de vegades n’hi ha massa i tot. M’agrada demanar la pilota i intentar coses quan la tinc. Els anys en què no vam aconseguir l’ascens, l’etiqueta de favorit no pesava. Com a mínim, jo ho sento així. Crec que va ser més una qüestió de fatalitat, perquè ens van passar moltes coses, que no pas de pressió per veure’ns obligats a pujar. Al final, en tot moment també ens ho hem jugat a cara i creu, amb el perill que això comporta. I a cada curs hem tingut opcions de tornar a Primera: si ho haguéssim fet abans, tot hauria canviat. Va anar de detalls, perquè si no ja hi seríem des de fa dos anys.