TOT COSTA

El pollastre va per a Valverde

El repte és encabir l'atacant francès en l'onze sense perdre l'equilibri

Griezmann és un futbolista enorme. El millor que corria pel mercat amb un preu assumible. Convindria, per tant, empassar-se l’orgull enverinat per la cobra audiovisual que el francès va fer al Barça, ignorar que ha acabat costant 20 milions més del que valia fa un any, i fins i tot acceptar la recurrent presa de pèl que es rebaixa el sou per venir. Ara el que importa és que aquest gran fitxatge també suposi el salt de qualitat que promet el seu talent.

Caldrà, d’entrada, que les patums del vestidor, molt més indiferents respecte al francès que l’estiu passat, siguin els primers a girar full i abraçar una peça que els ha d’ajudar a ser més competitius. Del sector d’afició ofès, no tinc cap dubte que els passarà el ressentiment a la mínima que el francès faci dos gols. Però el que té més feina és Valverde.

Que el Barça necessitava millorar els seus recursos ofensius en dona fe la final de Copa. Amb Suárez i Dembélé lesionats, els blaugranes van ser la viva imatge de la impotència ofensiva. Però, de la mateixa manera, em sona antic allò d’“Els bons jugadors encaixen sempre” i, sobretot, allò de “Beneït problema per a un entrenador haver de triar entre molts futbolistes bons”. Perquè quan et fitxen una peça d’aquest nivell -i preu- és evident que no tens opció de treure’l de l’onze, sinó que estàs obligat a encabir-lo sense que l’equip perdi equilibri.

Si això fos un videojoc, posaríem Griezmann escorat a l’esquerra, on la passada temporada jugava -és un dir- Coutinho, i endavant. Però resulta que on el francès llueix i marca diferències és actuant amb llibertat per darrere del davanter, si fa no fa en la funció de Messi. I, a més, sent esquerrà, si l’arracones a l’esquerra, li restes opcions de sortir a gol amb la cama bona. Si el nou trident és tal com me l’imagino, Valverde s’haurà d’oblidar del 4-4-2 i s’haurà d’acostumar a no tenir cap jugador que es desmarqui a l’espai, ni cap extrem que li eixampli el camp.

Però vaig més enllà. Suposem que l’estratègia de desgast que el Barça seguirà amb el PSG -perquè no hi ha un ral per pagar el traspàs de Neymar- acaba amb èxit i també arriba el brasiler. Aleshores el tècnic es trobaria amb una paradoxa: va aterrar fa dos anys havent de recompondre l’equip sense Neymar amb el curs a punt de començar, i ara també se’l trobaria a última hora i amb un puzle tant o més complex. I això, mentre el president va demanant crèdits i completant l’àlbum de cromos. El pollastre va per a Valverde.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF