Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Qui plora, tampoc mama

Desitjar molt una cosa no garanteix que la puguis obtenir. I que això que desitgis sigui just, tampoc. Els meus desitjos xoquen amb altres desitjos incompatibles amb el meu. I sovint, massa sovint, no tinc prou poder, prou força, prou capacitat per assolir els objectius fills dels meus desitjos. Per molta raó que tingui, amb els anys he après que no n’hi ha prou: la voluntat i la justícia són factors importants, segurament necessaris. Però la realitat, en gran mesura, és producte d’injustícies i de les voluntats d’altri.

Després de patir una injustícia, o fins i tot un seguit d’injustícies, només ens queda lamentar-nos. Perquè necessitem expressar els nostres sentiments i perquè l’últim recurs és recórrer a la saviesa popular, al “Qui no plora, no mama”. Si no ens queixem, ningú no ens farà cas. Si ens queixem, desenganyem-nos, tampoc.

Els pericos, expressió de l’essència de l’esperit català, tenim fama de ploramiques. Sempre ens estem queixant: ens tracten malament els àrbitres, els mitjans de comunicació, la Lliga de Futbol Professional. Tothom. I el nostre plor sincer sempre queda a benefici d’inventari.

Undiano Mallenco ens va fer -el llunyà divendres passat- un Puigdemont. Els 20.000 pericos que érem a Cornellà vam celebrar el gol de Gerard Moreno que feia justícia al joc d’ambdós equips. I al cap de quatre segons -la meitat dels vuit que van entrar al Guinness- ens va arribar la trista realitat: gol suspès. En acabar el partit Quique va dir que era barat i fàcil anul·lar gols com aquest al camp de l’Espanyol. És fàcil perquè ja ningú ho recorda (només els pesats que lluitem contra l’oblit). Com ningú recorda aquell gol anul·lat per l’inefable Iturralde que ens va deixar sense anar a la Champions, ni la piscina de Xavi davant Baena, ni el gol en fora de joc al camp del València a l’últim minut, ni el gol anul·lat en el partit del descens contra el Mallorca, ni aquelles mans que van deixar la marca a la cara. Tot això, als no pericos, ni els sona. Són records íntims, gairebé familiars. Com ja ho comença a ser aquell gol de Gerard, del qual només alguns n’hem pogut parlar fora de la nostra secta.

No cal que plorem pel gol tot i tenir raó. Tampoc cal que plorem per no jugar mai en cap de setmana. L’únic camí és marcar més gols per no arriscar-nos que la victòria depengui de l’Undiano de torn. El que hem de fer és classificar-nos per a la Champions per evitar els partits de dilluns i divendres. Perquè per molt que plorem, no mamarem.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF