VALLPARADÍS
Esports 19/09/2011

Les pissarres anònimes que van canviar el món

àlex Gozalbo
2 min

Catalunya no és Lituània, però té una passió similar pel bàsquet, una estima que s'encomana de generació en generació i que és ben visible cada cap de setmana en mil i un patis de col·legi. Si abans un esquirol podia creuar la península Ibèrica d'arbre en arbre, ara no seria estrany que l'animalet intentés baixar fins al riu Sénia de cistella en cistella.

L'èxit de Joan Carles Navarro, Pau Gasol i la resta de professionals que ahir van guanyar l'Eurobàsquet no seria possible sense els seus precursors, desenes de jugadors que es van esforçar per millorar el seu rendiment i aixecar el nivell de l'esport que més estimaven. Però sobretot seria inviable sense tots i cadascun dels entrenadors que a través de les seves pissarres anònimes han intentat canviar el món de manera desinteressada. Entrenament a entrenament.

La majoria de jugadors de formació no arribaran mai enlloc, no rebran en tota la seva vida una medalla d'or com la que ahir es va lliurar a Lituània, però això no significa que els entrenadors hagin fet malament la seva feina. La seva tasca no és convertir mocosos en esportistes professionals sinó contribuir en la seva educació, missió que garanteixen a la perfecció.

La Federació Catalana controla prop de 100.000 llicències de jugadors de bàsquet, una quantitat que convida a l'optimisme i reforça la salut d'un esport ple d'històries de superació, de petites gestes que no tenen res a veure amb els èxits que avui ens ocupen. Ser demà millor que ahir és una aspiració que tothom pot compartir.

Quan Navarro era un marrec el delegat del seu equip tenia problemes per anotar totes les cistelles que feia. Li havien passat un full on havia de fer una creu per cada punt en un espai que cada jugador tenia reservat al costat del seu cognom. Quan li van explicar, la missió li va semblar d'allò més fàcil, però no comptava amb el talent de l'escorta blaugrana, que no parava d'anotar. Al final va agafar el costum de dividir l'espai per la meitat i fer les creus més petites.

L'anècdota m'encanta perquè un país es fa gran de dues maneres. La primera és amb gent que, com els jugadors que ahir a la nit van guanyar a França, té talent. La segona és amb persones que semblen no tenir cap virtut especial però que en són conscients i es dediquen a buscar la manera d'encabir genis en els patrons d'una societat que penalitza sortir-se de la mitjana. Uns fan art i els altres, creus. D'això es tracta la vida.

stats