Piqué i el suposat canvi de paradigma

Aquest haurà estat l’estiu de la consolidació del debat entre el periodisme esportiu tradicional i el producte ofert a les plataformes alternatives. En aquest món simplista sense matisos i ple de trinxeres, ja tenim servida una nova dicotomia. Vinga, ja triguem a repartir-nos en bàndols, no fos cas que n’aprenguéssim alguna cosa. L’exemple més recent d’aquest “canvi de paradigma”, el tenim amb la visita de Piqué a La sotana, en una hora d’entreteniment brillant en què el futbolista, que domina qualsevol espai comunicatiu, va ser capaç de col·locar una defensa molt vehement de la situació contractual d’Umtiti. Ningú va recordar-se que els centrals comparteixen representant. Un detall de context que es va passar per alt a La sotana perquè no tenen l’obligació de saber-lo, però que els periodistes que seguim l’actualitat del Barça, sí. Per referències com aquesta, és evident que els ciutadans que volen estar ben informats no poden limitar-se al que ofereixen aquestes plataformes. 

Que el periodisme i l’entreteniment són complementaris és més vell que l’anar a peu: fins i tot els boomers ja ho estudiaven quan anaven a la universitat. La novetat és que aquesta irrupció externa apareix en el moment de més descrèdit dels mitjans tradicionals, que ja no es perceben com a institucions respectables, sinó com a entitats amb interessos dels quals s’ha de desconfiar permanentment. Els periodistes –cada cop més mal pagats– hi surfegem sabent, a més, que els esportistes d’elit són marques amb potes que –comprensiblement– no volen tacar-se en el llot de titulars de clickbait fàcil, que controlen la seva imatge al mil·límetre i que, evidentment, volen evitar preguntes incòmodes. Fins i tot hi ha futbolistes que tenen assessors que et diuen que mai els tindràs al teu mitjà si no t’inventes un format “original”, i arriben a plantejar-te que te’ls enduguis a un parc d’atraccions a parlar de les seves aficions. Aquí hi ha el perill: acabar fent publicitat i relacions públiques en comptes de periodisme. 

Però, ei!, l’historial mediàtic de l’últim any de Piqué també ens serveix un altre exemple en aquest bonic relat d’estiu: en un moment delicat pel seu pacte individual amb Bartomeu per ampliar el seu contracte quan s’estava a punt de negociar un diferiment salarial col·lectiu, va triar un diari generalista amb un periodista consagrat com Joanjo Pallàs per donar la seva versió dels fets. Deu ser per alguna cosa, oi? Potser el que hem de fer és, precisament, reivindicar el bon periodisme.