La pionera del futbol que França vol oblidar

BarcelonaQuan Violette Morris s’aixecava, tothom callava. Alta com un sant Pau i de complexió atlètica, aquesta francesa era una dona de caràcter. Morris va ser una de les primeres franceses a jugar a futbol, però ningú l’ha reivindicada gaire ara que França organitza per primer cop un Mundial. Entendreu ràpidament el perquè.

Les dones franceses ja van tenir una lliga de futbol de força èxit als anys 20, malgrat topar amb l’oposició d’associacions catòliques que reivindicaven una societat en què el lloc de la dona era a casa. Però a Violette Morris poc li importava tot plegat. Anava gairebé sempre vestida com un home, amb corbata i cabells curts; fumava tres paquets de tabac al dia, i no accepta que ningú li digués què podia fer i què no.

Sisena filla del baró Pierre Jacques Morris, un oficial de cavalleria, i Elisabeth Marie Antoinette Sakakini, una dona filla d’una família àrab cristiana de Palestina, la Violette va ser criada en un ambient opressiu, ja que la van tancar en un col·legi de monges i li van emparaular un casament. La noia, però, va sortir rebel. Es va divorciar i es va allistar com a infermera a la Primera Guerra Mundial, quan va jugar-se la pell ajudant soldats en algunes de les batalles més sagnants, com la del Somme o la de Verdun. Violette Morris s’estimava França i estava disposada a deixar la pell pel seu país.

Acabada la guerra, va descobrir els esports, i va guanyar medalles, especialment en llançament de disc, als Jocs Mundials Femenins, un esdeveniment que va existir els anys 20 i 30 paral·lelament als Jocs Olímpics, en què les dones no eren ben rebudes. Incansable, Morris va ser una de les pioneres del waterpolo francès, en què era l’única dona en un equip d’homes, i, com molta gent de casa bona, va entusiasmar-se amb la velocitat i va participar en curses de motociclisme, hípica i la seva gran passió, els cotxes. De fet, durant anys va tenir un negoci de recanvis i mecànica al centre de París i el 1930 va decidir practicar-se una mastectomia voluntària per reduir-se la mida dels pits i poder sentir-se “més còmoda dins dels cotxes de carrera”. Competitiva com era, va guanyar la sisena edició del Bol d’Or, una prestigiosa cursa de cotxes en què calia estar 24 hores conduint i en què va derrotar els pilots masculins més destacats de l’època. A més, va guanyar tornejos de tenis, lluita grecoromana, natació i atletisme, i va animar-se a practicar boxa contra homes. A futbol hi va jugar del 1917 al 1926 amb dos equips, el Femina Sports i l’Olympique de París, així com a la selecció francesa. I sempre sota el seu lema personal, que deia “ Ce qu’un homme fait, Violette peut le faire!” [El que fa un home, la Violette també ho pot fer!]

Amiga d’intel·lectuals com Jean Cocteau i Jean Marais, Morris va guanyar-se molts enemics quan va escandalitzar els parisencs a l’anar a viure a un vaixell al Sena, a la zona de pont de Neuilly, amb la seva amant, l’actriu Yvonne de Bray, viuda del poeta Henry Bataille. Morris era una dona moderna que va mantenir un estrany equilibri ideològic, ja que reivindicava els seus drets individuals però negava els drets col·lectius, i és que va deixar-se seduir pel feixisme. El 1936 va ser als Jocs Olímpics de Berlín convidada per amics alemanys, moment en què va començar a espiar per als nazis. Durant l’ocupació alemanya de França, de fet, va ser col·laboradora dels serveis secrets nazis i va denunciar membres de la resistència. I van ser precisament els membres de la resistència els que van acabar amb ella, quan van aturar el cotxe que conduïa pels afores de París i la van cosir a trets. Morris va ser enterrada en una fossa comuna. La seva memòria continua sent tan fascinant com incòmoda.