Quan la piloteta no entra

Hi ha un tòpic del futbol que diu que quan la piloteta entra tothom s’oblida dels problemes. De fet, com tots els tòpics, és, en bona mesura, cert: si l’equip guanya, els seguidors estem contents. I l’alegria per la victòria ens fa oblidar els errors, els silencis i la incompetència. Però tot i que el tòpic és formalment cert, parteix d’una premissa falsa: la de considerar que no hi ha relació entre fer les coses bé i aconseguir que la piloteta entri. És evident que en el futbol la mala sort existeix i que a vegades els resultats no reflecteixen els mèrits. Però en termes generals, l’assoliment dels objectius realistes és conseqüència de fer les coses bé. O, tornant a la simplicitat de la piloteta: que entri és un efecte de fer les coses bé, no un analgèsic per reduir els símptomes de les errades.

L’Espanyol està en una crisi de joc i resultats. Per als que pensaven que jugar a Segona seria un passeig ple de golejades que ens permetria arribar a la primavera amb peu i mig a Primera, el desastre és absolut. Però després dels últims partits, fins i tot els més prudents i comprensius estem molt preocupats. El partit del Mirandés ha sigut un punt d’inflexió. Hem entrat en crisi en el pitjor moment: queden tretze partits de Lliga i estem fora (tot i que només a un punt) de l’ascens directe. I tots estem convençuts que només pujarem si ho fem per la via directa. Com sempre passa en els moments de crisi, surt tot. Els problemes estructurals que arrosseguem com a club, les errades comeses al planificar la temporada i les errades comeses durant la temporada. Tres nivells de problema que, inevitablement, barregem. Però quan falten dos mesos i mig per saber si seguim a l’infern o si tornem a la vida hem de ser pragmàtics i oblidar-nos, provisionalment, dels problemes estructurals i dels de planificació.

Ens hem de centrar en aquestes tretze finals (que no ho són però gairebé) i actuar. Perquè si no es mou alguna peça, el Mirandés marcarà tendència. No n’hi ha prou amb paraules (tot i que s’agraeix que ahir David López donés la cara i es troba a faltar que Duran i/o Rufete diguin alguna cosa). No sé si s’ha de canviar l’entrenador, si ha d’anar a la banqueta alguna vaca sagrada o si s’ha de canviar el dibuix tàctic. Però estic segur que no fer res és el pitjor missatge que ens poden enviar i suposa un gran risc. Dissabte guanyarem. Però no en tinc prou: necessito algun senyal que em permeti confiar, algun missatge que ens confirmi que l’empat (amb regust a derrota) a Anduva va servir per a alguna cosa.