RECONEIXEMENT
Esports 10/03/2013

A peu pel Camp Nou

Toni Vall
3 min

BarcelonaFeia més de trenta anys que Josep M. Espinàs no trepitjava el Camp Nou. No recorda exactament quan va ser l'última vegada però es mostra il·lusionat i una mica nerviós en vista de la perspectiva de tornar-hi. Està a punt de rebre el merescut homenatge que el barcelonisme li deu d'ençà que el 1974 va escriure la lletra de l'himne del Barça. Dijous va fer 86 anys -li agrada recordar que la primera setmana de març van néixer també Sagarra, Pla i el seu cunyat Néstor Luján-, o sigui que l'epíleg del seu aniversari promet ser de primera divisió.

Espinàs arriba a quarts de set. L'acompanyen la seva dona, els seus fills i els seus néts. També la seva inseparable editora i amiga, Isabel Martí, que m'ha ensenyat Una vida articulada , el nou llibre d'Espinàs -surt d'aquí dues setmanes-, que recull fragments dels articles periodístics publicats durant trenta-sis anys. "A l'època escolar em vaig fer soci del Barça i vaig acostumar-me a anar al futbol tot sol, a veure els Sospedra, Escolà, Martín, Balmanya i Bravo", escriu en un article del 1982. Un culer de soca-rel, queda clar.

Conversem una estona i m'ensenya el discurs, que ha escrit, només faltaria, amb la seva íntima amiga Olivetti. Li demano si pot fer memòria dècades enrere. El 1974 el president Agustí Montal va encarregar un himne. El club va convocar un concurs conjunt per la música i la lletra, però Espinàs -amic del directiu Gonçal Lloveras- va suggerir que la composició de la música i de la lletra anessin per separat. Així, amb la col·laboració del guionista i crític de cinema Jaume Picas van escriure la lletra. Espinàs, un dels Setze Jutges, coneixia bé la tècnica de la composició: "Una frase, una idea. Cada frase havia de ser independent perquè així fos més fàcil que quedessin marcades a la memòria del culer", recorda. En l'apartat musical, Manuel Valls, amb la intervenció posterior del gran pianista i arranjador Francesc Borrull i del compositor Antoni Ros Marbà -que no apareixen a la història oficial però que van ser decisius-, va compondre una fanfàrria que va fer història. Així va néixer El cant del Barça .

Qualsevol podria imaginar-se que, amb els drets d'autor, l'escriptor s'ha fet milionari gràcies a una nit de feina i a fer l'egipci durant quasi quatre dècades. Doncs no. Els primers mesos sí que va cobrar royalties però la directiva de Josep Lluís Núñez va posar una demanda als tres autors per revocar-los. I la va guanyar. "Avui en dia una sentència com aquella no podria dictar-se. Mai he volgut ficar-me en plets però em va doldre molt el que va passar", admet. Els successius presidents no han mostrat gaire interès a arreglar-ho, més enllà d'algunes vagues paraules. Només Sandro Rosell ha posat fil a l'agulla: per normalitzar la situació, el Barça col·laborarà en la manutenció de la filla d'Espinàs, l'Olga, que té síndrome de Down.

El primer escenari de l'homenatge és la llotja, on Espinàs i les famílies de Picas i Valls reben uns presents commemoratius. El segon escenari és el terreny de joc. M'agradaria acompanyar Espinàs per les tripes del Camp Nou, percebre què sent quan és a punt de saltar a la gespa, veure què passa si coincideix al túnel de vestidors amb Messi o Puyol i saber què li diuen. Però l'estricte protocol ho fa impossible. Des de lluny el veig sortir al camp i amb entonació lenta però segura, emfasitzant cada paraula, agraeix la confiança de Montal i el gest de la junta actual, i glossa la universalitat del Barça. Sona l'himne, surten els jugadors i Espinàs s'ho mira embadalit. Blaugrana al vent.

stats