Tenir una idea clara del tipus de partit que vols jugar no t'assegura poder-lo dur a terme. No durant els noranta minuts. És el que té aquest joc fluctuós que mou al ritme d'una pilota vint-i-dos jugadors en un immens terreny de joc. Massa gent i massa camp per tenir-ho tot controlat, encara que s'intenti passar pel filtre de la pissarra aquest caos que és el futbol.
Guardiola va voler disputar un partit calmat, pausat, sense anades i vingudes que acceleressin el matx i l'obrissin en excés, però no va poder evitar uns primers compassos molt estressants per als culers, als quals se'ls va exigir en el reordenament defensiu. En part, però, el tècnic culer va preveure que el Xakhtar voldria revolucionar el partit des de l'inici com va fer al Camp Nou, i va intercanviar la ubicació de Mascherano i Busquets per anticipar tots dos escenaris. Si el partit s'adequava al ritme de toc i paciència que volien els culers, avançar la posició de Busquets era i va ser clau, però alhora les curses enrere en els vertiginosos contracops locals els podria contrarestar millor el Jefecito.
El Xakhtar no va sorprendre i, com era d'esperar, va tornar a proposar el guió de partit que va estar a punt de funcionar-li al Camp Nou. La derrota ucraïnesa a l'anada no va ser culpa de la tàctica de Lucescu, sinó de la tendresa rematadora de Luiz Adriano i de l'imparable talent del Barça. Per això els locals van intentar repetir l'escenari d'aquell partit. Tot i el 5-1 de l'anada, no hi havia motius concrets de joc que animessin a fer un canvi radical de plantejament al Donbass Arena. Se'n van sortir només vint minuts, fins que el Barça va poder capgirar el ritme.
El rebateig de Busquets
Tan intensos i atrevits en la pressió com a l'anada, els locals van provocar situacions d'igualtat numèrica a la zona d'iniciació del Barça, sortint a buscar els centrals culers quan Valdés tenia la pilota, buscant forçar una passada de risc de Piqué, Mascherano o Busquets. Si superaven aquesta primera línia de pressió, els aturaven amb falta. El Xakhtar va tornar a cometre la gran majoria de faltes al camp del Barça, encara que els culers van trepitjar molt més el camp rival que el seu. D'això va viure el Xakhtar els primers vint minuts, quan va generar fins a sis aproximacions de perill a partir de pèrdues de pilota culers, i rapidíssims en la construcció dels atacs. Per fases, el Xakhtar va tenir més possessió que el Barça, i això, fins i tot en Lliga de Campions, diu molt de Lucescu.
Va ser estrany veure Busquets com si fos el primer cop que jugava de pivot defensiu. El de Badia va necessitar uns quants minuts per habituar-se a la "nova" -en realitat, antiga- posició i al que comporta. Busquets va trobar-se oposició per davant i per darrere (en els últims partits, jugant de central, no tenia ningú darrere seu) i va tenir alguns problemes en els primers controls orientats, que van suposar algunes pèrdues de pilota delicades. El recolzament per participar en el joc el feia més sovint mirant a Valdés que a Pyatov i això va limitar-li la perspectiva sobre el terreny, que ahir se li va fer incòmode.
Pensant en el Madrid
El partit va servir per entrenar-se de cara als clàssics que ens esperen. En molts detalls: la ferocitat a la contra del Xakhtar, la intensitat en la pilota dividida, la necessitat de dominar les transicions per accelerar tant el desplegament com el replegament, la capacitat de gestionar el ritme del joc. Que comenci la festa.
