La passivitat blanca, la incapacitat blaugrana
El Barça viu dies grisos. Molt grisos. Dos partits en una setmana han servit per fer dubtar de tot uns futbolistes que jugaven de memòria. I ho feien també contra el Madrid i, també, al Bernabéu. El Barça segueix sense suportar José Mourinho i les seves estratègies anti-Barça però ara, a més, l'equip no és capaç de mantenir el cap fred, fer circular la pilota i ignorar les puntades de peu dels jugadors blancs o la seva aposta reactiva al seu propi estadi. Tot indigna i tot despista. Ja no surten els controls més fàcils, ni el recurs de buscar Messi, ni és segur tenir la pilota. La sensació és que, a la mínima, el càstig serà immens. I tot fa por. Jugar fa por. Atacar fa por.
L'última provocació de Mourinho va ser alinear suplents (Essien, Morata, Modric i Callejón), en una aposta clarament guanyadora. Amb la Lliga descartada, si el Barça guanyava ningú li retrauria haver reservat forces per a Old Trafford i, en cas de guanyar, la ferida blaugrana seria molt més gran que si la victòria se l'haguessin treballat els titulars. Tot i que l'onze blanc intimidava menys en la transició (Morata i Callejón no tenen la contundència colpejadora que sí que tenen Di María i Cristiano), en una errada greu entre Thiago i Messi, Benzema va fer l'1-0. L'argentí, reclamant la pilota al peu, va confondre el migcampista, que va regalar la pilota mentre el seu equip iniciava els moviments d'atac. Els blancs, tirant de manual, van traçar una jugada per banda que va destapar la falta d'intensitat dels blaugranes en defensa. Alves deixa un metre perquè Morata carregui la cama i faci una centrada i entre Alba i Mascherano basculen malament i s'obliden d'un Benzema que remata a plaer.
El gol va enfonsar el Barça en la seva particular depressió de deu dies. Villa i Pedro, als extrems, van aportar ben poca cosa tot i intentar donar amplitud. No van tenir la pausa adequada per fer bones les incorporacions dels laterals, que tampoc van tenir el seu dia. La seva participació per ajudar en la sortida de pilota va alleujar poc Iniesta i Thiago, sense espai per moure's. El Madrid esperava a tres quarts, molt segur, tranquil. Pràcticament sense desgast. Messi, excessivament estàtic, tampoc amenaçava. En l'única acció àgil de l'argentí, fintant davant Sergio Ramos per trencar a l'espai, va fer l'1-1.
Al Barça li va faltar confiança per executar els seus automatismes i només dues carreres de Pedro en els primers compassos del segon temps van insinuar una millora que no va tenir continuïtat. L'equip es va quedar, un cop més, sense recursos davant un equip replegat i reservat, com a San Siro en Champions i al Camp Nou en Copa. El Madrid no tenia cap intenció de proposar res i només provocava. Esperava errades blaugranes o, encara millor, alguna sortida de to dels jugadors del Barça. L'objectiu semblava que no eren els punts ni la victòria moral, sinó desesperar el Barça, crispar-lo, fer-lo sortir del seu patró modèlic.
Amb cada tombarella exagerada de Pepe, amb cada pressió plena de puntades de Khedira i Arbeloa (que van sortir amb el partit trencat), amb cada incorporació imprudent de Piqué, es diluïen les esperances de trobar el camí del joc i canviar les sensacions d'impotència. El Barça ahir va preferir no ferir-se gaire que ferir el rival. I va fer-se evident que aquest Barça no està dissenyat per conformar-se amb res.
