15/02/2012

El primer pas per tornar a Alemanya

2 min
Renato Augusto obliga Éric Abidal a rebutjar una pilota amb el cap.

Passen coses. Quan encara estàvem impressionats pel pacte CiU-PP pels pressupostos, va Guardiola i descarta Piqué, i el barcelonisme s'empassa saliva. Em vaig recordar de Cruyff, que sempre deia que quan donava un toc d'atenció públic a una vaca sagrada és que ja feia setmanes que l'estava advertint en privat. Són decisions difícils de prendre perquè posen en evidència un problema (un problema, no una crisi, ni un drama, res que no pugui passar durant una temporada), però tenen la virtut que tota la plantilla queda avisada. Els entrenadors dialoguen amb les plantilles a través de canals que no imaginaries. Per exemple, convocant un nano de planter i, si convé, fent-lo jugar.

Arriba l'hora i la capçalera televisiva de la Champions explica amb eloqüència: "Ens hem guanyat el dret que qualsevol èxit sembli poca cosa". Es despleguen tres domassos on es veu el moment en què els capitans dels tres últims equips campions aixequen la Copa d'Europa. I de tres, dos. Puyol (2009) i Abidal (2011). O sigui que, tot i la galleda d'aigua glaçada de Pamplona, que consti que ahir tornava a jugar el campió d'Europa i un dels favorits. La primera part va ser avorrida i, posats a conjugar el verb de moda, el Barça feia patir no per les ocasions que li feien, que no n'hi feien cap, sinó per les que no feia davant de l'equip més espantat i manso amb què es deu haver trobat a la competició europea. Just abans del 0-1, el Barça rondava el 80% de possessió i li comptaven 339 passades per 55 dels alemanys. El Barça, tocar, la tocava, i es comprèn, perquè estrenaven el model de pilota amb què es jugarà la final de Munic, però allà faltava un desllorigador, una alegria, un Alexis. Messi no se n'acaba d'anar com se n'anava, però com a assistent en atac és igualment brillant. La segona part es va desllorigar tant que en determinats moments tot va semblar possible, fins i tot el pitjor, però això ho van salvar entre Valdés i el pal. I va acabar sortint el millor: la gana dels que encara no han guanyat gaire personificada en Alexis, i la connexió Alves-Messi. Un gran resultat per a una segona part esbojarrada. Sobre Alexis, encara: fa gols importants i normalment mai no són fàcils, sovint corre perseguit pel marcador i ha de superar el porter que se li tira a sobre. Si aquest noi no es lesiona d'aquí al maig, el Barça haurà recuperat una bona raó per ser optimista.

L'1-3 és la millor manera d'espolsar-se els dubtes i pensar a fer difícil la Lliga al Madrid. Perquè d'això es tracta. Per jugar la final de la Champions calen unes ganes de competir que no poden ser selectives: no poden aparèixer només els dimecres europeus, i els caps de setmana anar fent la viu-viu. Els campions sempre competeixen contra la seva pròpia història.

stats