El partit interminable que va passar a la història de l’hoquei

BarcelonaEstadi municipal de la ciutat esportiva de Magdalena Mixhuca, a Ciutat de Mèxic. Són les 13.50 hores del 25 d’octubre del 1968. L’àrbitre assenyala el xiulet final del partit d’hoquei herba que determina el cinquè lloc d’aquells Jocs entre Espanya i Holanda. A 15 segons per al final, un refús defectuós de la defensa espanyola va acabar en Ter Haar, que després de desfer-se de Fàbregas va centrar cap a Kik Thole, el qual va superar el porter Del Coso, que es va quedar a mitja sortida. Els neerlandesos es van endur la cinquena plaça, però el resultat (0-1) era el menys important. Espanya i Holanda acabaven de completar el partit més llarg de la història d’aquest esport, ni més ni menys que en uns Jocs Olímpics. Així ho recull el Llibre Guinness dels Rècords, que mig segle després manté aquesta fita a les seves pàgines. 145 minuts d’hoquei herba en un partit interminable en què la pròrroga va durar més (75 minuts) que el temps reglamentari (70).

“Sabíem que Holanda era una de les potències en hoquei. Només teníem com a referència algun partit de preparació, ja que no hi havia mitjans per fer-ne un gran seguiment. No s’enviaven entrenadors a espiar a l’estranger ni es filmaven els partits”, explica a l’ARA Leandre Negre, porter suplent d’aquell partit. El seguiment als rivals, certament, era gairebé impossible en aquella època, ja que fins al 1970 no va començar la Copa d’Europa, i fins al 1971 no ho van fer els Mundials. “No pensàvem que es pogués allargar tant. Com més jugàvem, més difícil era fer un gol. Estàvem preparats per a l’empat, però ningú s’imaginava jugar tanta estona”, explica Negre d’un partit que va requerir fins a cinc pròrrogues de dues parts de set minuts i mig cadascuna. Al final de la quarta, els delegats dels dos equips i els responsables de la Federació Internacional d’Hoquei (FIH) van determinar que si persistia l’empat al final de la cinquena part les dues seleccions compartirien el cinquè lloc. Els jugadors dels dos equips estaven esgotats, i hi havia raons de sobres. El partit havia començat a les 11 h. Gairebé tres hores d’hoquei de màxim nivell sobre gespa natural, amb les corresponents irregularitats de la superfície i, el més important, a una altitud de 2.240 metres.

Entrenaments a la Vall de Núria

L’exigència d’aquells Jocs va ser especialment significativa pel factor altitud. L’equip d’hoquei herba es va preparar durant gairebé tot l’estiu a la vall de Núria. “La preparació va ser molt bona. Quan ens llevàvem anàvem a córrer fins al pic de l’Àguila i tornàvem per esmorzar. Arribàvem amb unes condicions físiques extraordinàries i amb una tècnica molt depurada”, recorda Negre, que destaca l’exigent treball previ de “pujades i baixades” que els va permetre aclimatar-se de manera més ràpida. “Alguna setmana baixàvem a entrenar a Montjuïc i no notàvem el cansament”, rememora l’exporter.

“Per adaptar-nos a la gespa natural, ens vam entrenar al camp de Núria, on vam jugar un dels partits més estranys que he disputat mai, contra França. Jugar aquell partit allà, en una esplanada amb trossos de gespa, no tenia explicació. Va ser una cosa sorprenent”, afegeix un altre membre d’aquell equip, Joan Amat. El terrassenc va arribar a anotar un gol al tram final de la segona part que va ser anul·lat per una dubtosa falta prèvia. “La tècnica no va millorar, però la condició física sí. Amb gespa natural el joc era més avorrit i hi havia més interrupcions, ja que la pilota era més difícil de controlar”, reprèn Negre, que defineix com a “impressionant” la diferència d’altitud. Arribar en forma era imprescindible, ja que Espanya va disputar set partits de fase de grups en deu dies. Aleshores, a més, no hi havia canvis, i els 11 jugadors que formaven l’onze inicial eren els qui havien de completar el partit. “Si un es feia mal, s’havia de jugar amb 10. L’únic a qui es podia canviar era el porter, que era a la banqueta amb l’entrenador, el metge i el preparador físic. A la banqueta no hi havia més gent disponible per entrar”, recorda Negre.

El partit que va introduir els penals

Espanya s’havia classificat per a la cita olímpica gràcies al preolímpic disputat en un camp de criquet a Londres. “Hi van posar dos camps, la gespa estava genial”, indica l’exporter, que anys més tard es convertiria en president de la FIH. Durant el seu mandat, el màxim organisme internacional d’hoquei herba va aprovar mesures com la introducció del videoarbitratge o dels penals shoot-out enlloc dels stroke (o penals directes). La segona mesura va substituir la que la mateixa FIH va introduir arran del mencionat Espanya-Holanda, l’extensió del qual va portar a una reflexió de l’organisme internacional. La conclusió, limitar la pròrroga a només dues parts i, en cas d’empat, que els partits es decidissin als penals directes.