"Pare, ¿per què som de l’Espanyol?"

El nen i el pare, matalassers. Crec que és la millor campanya de promoció d’un club de futbol. L’Espanyol n’ha fet de bones (aquest és un dels pocs àmbits en els quals excel·lim), però aquesta és molt bona. I no només és bona, és molt més adequada per a nosaltres que no pas per a l’Atlètic de Madrid. No ha de ser casualitat que uns dels creatius de l’empresa responsable d’aquella pregunta genial sigui César Garcia, reconegut seguidor perico.

Tots els pares pericos hem vist en els ulls dels nostres fills aquesta pregunta i cada cop ens costa més trobar-hi resposta. Tot i això, dimarts –festiu– prop d’uns mil pericos (la gran majoria famílies amb nens) van assistir a l’entrenament de portes obertes a Sant Adrià. Un miracle –el fet– i uns herois –els assistents. He vist un reportatge on entrevistaven diverses criatures que hi van assistir. Una d’elles, després de dir que jugava de porter i que li preguntessin sobre el seu ídol, contesta que Lecompte. Ben dit: el meu ídol com a porter és el que defensa la porteria de l’Espanyol, per dolent que sigui. Aquest és l’esperit.

L’Atlètic ara està en crisi, però ha viscut una dècada prodigiosa. Tot i que, per diferents motius, fa molts anys que són més potents que l’Espanyol, ells –a diferència de nosaltres– han aprofitat determinats moments que han suposat un punt d’inflexió. La dècada anterior, per exemple, va començar amb el seu descens i amb el nostre primer títol (guanyant la final contra els mateixos matalassers) després de molts anys de sequera. Aquella Copa de València podia haver estat com la de l’Atlètic del 2013 en la primera temporada de Simeone. Però també ens ha faltat un Simeone. Un entrenador amb el qual iniciar un cercle virtuós amb continuïtat. Crec que el vam tenir, es deia Rubi i per una suma d’incompetències el vam deixar marxar.

L’Espanyol ha perdut el rumb. No tenim on agafar-nos. Cap referent, cap senyal, cap motiu per a l’optimisme. Mentre busquem respostes per als nostres fills anem mirant els resultats dels nostres rivals (l’altre dia vaig arribar a veure vint minuts d’un Elx-Getafe!) amb l’esperança que mentre es jugui el Mundial de la vergonya no estiguem en posicions de descens. I arribem al Wanda amb el complex d’equip Aspirina, una llufa que penso que portem des d’aquell maleït 18 de maig de 1988. Tot i no ser una catedral, potser va ser aquell el dia en el qual “se jodió” l’Espanyol.