17/03/2011

El panorama final sense Abidal

2 min
Éric Abidal havia de parlar ahir en roda de premsa, però el destí del francès ha canviat en poques hores per culpa d'una malaltia.

El Barça contemporani, davant d'una adversitat esportiva com és perdre un jugador titular per al que queda de temporada, ha tingut dues reaccions. L'autocompassió o el reforçament. El camí no es tria, s'hi arriba pel context, per l'ambient i per la dinàmica. Casos concrets.

Quan el basc Goicoetxea esberla el Barça pel mig -una temporada trenca Schuster, una altra Maradona-, l'equip es desorienta sense el líder perquè, potser amb l'estrella i tot al camp, ja anava fent tentines. El mateix passa, pràcticament, quan Maradona agafa una hepatitis que comença a esbossar el seu camí cap a Itàlia. Els mesos que vam passar-nos lamentant la seva absència van servir, al capdavall, per regalar la Lliga.

Al revés, en canvi, va passar la temporada següent. Amb Terry Venables a la banqueta i la injecció de pa amb tomàquet que significava jugar un futbol basat en la velocitat i anar a pressionar el rival fins a escanyar-lo, les adversitats es relativitzaven. Ningú -llevat de Schuster- no era imprescindible. Quan Carrasco, jugador clau en aquell onze, va tenir un accident de cotxe per culpa d'una nevada, el Boquerón Esteban el va substituir donant un rendiment esplèndid i marcant gols d'antologia a Saragossa o al Camp Nou contra el Madrid.

El paradigma d'aquesta teoria, però, arriba amb el trencament del tendó d'Aquil·les de Koeman. Després que Núñez es nega a fitxar Jan Molby a Johan Cruyff, l'entrenador holandès decideix apostar per Alexanko i fer pujar un escanyolit Guardiola al primer equip. El resultat, ja el sabem tots. Érem, en aquell moment, en plena pujada d'una dinàmica guanyadora. És, en aquest sentit, un moment semblant a l'actual.

Més enllà del xoc emocional que pot unir, encara més, la plantilla que lidera Guardiola, hi ha recursos per disputar amb garanties els setze partits que, a tot estirar, ens queden fins a les vacances. Al lateral, no hi ha dubtes: s'ho aniran alternant Adriano i Maxwell. Cap dels dos té, ni la tindrà mai, la potència i l'autoestima que tenia Abidal en aquest moment.

Ofensivament, en canvi, els dos brasilers aporten prestacions més interessants. Pel que fa al central, que és l'esca del pecat, el tàndem amb Piqué l'ha de formar un Carles Puyol que, si no recau, hauria de tornar aviat.

Altrament, l'opció bona és un Sergio Busquets que rendeix a tot arreu i donar entrada a un Javier Mascherano, fresc i en plena forma, en el mig centre defensiu. L'opció Milito i el seu genoll de fum, ara mateix, en el tram decisiu, és un risc que caldria evitar. Abans, de totes totes, Andreu Fontàs. No dubto que el Barça se'n sortirà. I Éric Abidal, també.

stats