Un oasi anomenat Copa del Rei
Cap de setmana de bàsquet a les illes Canàries. La festa del bàsquet nacional. Uns dies en què el bàsquet recupera el seu protagonisme de forma temporal. Deu mil aficionats ompliran un pavelló on durant tres dies es respirarà el millor bàsquet que es pot veure. Cent quaranta països el retransmetran a tot el món. Un de cada tres assistents ha repetit l’experiència com a mínim cinc cops, els copaaddictes. Nou mil abonaments venuts amb una despesa mitjana per espectador de mil euros. S’ha aconseguit un format que enganxa. Vuit aficions que representen els vuit millors equips de la Lliga regular competeixen amb el sistema del KO en tres eliminatòries directes.
Model fàcil i sentència ràpida. No hi ha marge d’error. Partits jugats amb intensitat. Desapareixen els grans i els petits, tot pot passar. En les quatre últimes edicions guanyades pel Reial Madrid l’equip blanc ho ha aconseguit amb marcadors ajustats: un, dos, quatre o sis punts. No és l’equivalent esportiu, ni competitiu, però sí el sinònim festiu del cap de setmana de les estrelles de la NBA. L’ACB executa amb precisió un esdeveniment que té mil·limètricament pensat i estructurat. Organitzativament és un èxit absolut. Econòmicament també. Per als patrocinadors també funciona prou bé. Aquesta és la 23a edició en el format actual. Un oasi enmig d’una competició, la Lliga, devaluada esportivament i que viu profundament tensionada econòmicament. Dramatisme que es transmet a tots els seus protagonistes: clubs i jugadors. El Sindicat de Jugadors quasi de vaga. Els clubs encara pitjor: només cal veure la setmana que ha viscut el Joventut, un club que havia sigut sinònim de l’essència del bàsquet juntament amb l’Estudiantes, debatent-se entre l’existència i la desaparició. Subvencions suposadament fictícies i mala gestió de dirigents en un entorn enverinat.
L’esport ha perdut el protagonisme en el moment que ha canviat la televisió en obert pels calés de Movistar. Diners o aficionats? Aquesta és la pregunta. En audiències el pes és marginal. L’ACB viu a l’ombra del creixement mediàtic i competitiu de l’Euroleague. Dues competicions amb direccions inverses i gestions contraposades. Equips coordinats o confrontats en la gestió dels campionats. Espectacle o avorriment. El showtime sempre ha sigut consubstancial en el basquetbol. Si es pot aconseguir un cap de setmana, ¿per què no es pot pensar la manera d’allargar-ho tot l’any?
