Un nou punt d’inflexió

BarcelonaSovint se m’acusa de tenir tendència a portar la contrària. Segurament amb raó. I és molt possible que aquesta tendència no sigui aliena a la meva militància perica. Moure’s només des d’aquesta pulsió és absurd. Però jugar un paper compensatori respecte a les idees dominants és sa. No puc evitar buscar més els arguments que posen en dubte els de la majoria que no pas alimentar els que no ho necessiten. És potser per això que, després d’haver relativitzat les “finals” que molts anunciaven contra el Leganés o el Rayo, reivindico la importància clau del partit de diumenge contra el Sevilla. No és una final. Però té molts elements simbòlics per esdevenir un punt d’inflexió.

Quedaran deu partits de Lliga (ja deia Borges que som esclaus del sistema decimal) i hi ha aturada de seleccions (i les setmanes es fan molt llargues). Encarar la recta final a tres punts del Sevilla (que potser vol dir a tres punts d’Europa) i fins i tot amb el goal average particular guanyat, ens canviarà definitivament l’ànim.

Amb les temporades construïm relats inevitablement vinculats als resultats. El d’aquesta encara no està completat. Ja sabem que la recordarem com la que, en el seu inici, ens va fer somniar com feia molts anys que no somniàvem. Ens sentíem capaços de tot. Ens vam agradar molt. Tot semblava fàcil. Però va arribar la caiguda. I com més amunt ets, com més il·lusions t’has fet, més dolorosa és. La decepció es va transformar en una certa por, ja superada.

Però el final sempre determina el relat complet. Aquells inicis de Lliga poden quedar com un miratge si en aquesta recta final ens movem en terra de ningú. Haurà estat una temporada com les de sempre amb un principi espectacular. Ara bé, si diumenge guanyem el Sevilla i entrem de veritat en la lluita pels llocs europeus, la temporada quedarà arxivada com una bona temporada (i si ens classifiquem per a Europa, com una gran temporada) amb un sotrac al mig que no ens va deixar que fos encara millor.

Ni els més positius i rubinistes (com jo), ni els més crítics i negatius tenim el relat fet. El partit del Sevilla acostarà les nostres posicions. O ens il·lusionem tots o comencem a pensar en les vacances i a buscar petites alegries substitutòries de les importants.

Diumenge ho tenim tot a favor: un Sevilla cansat que ahir va jugar a Praga, un horari perfecte i un equip que porta sis partits sense perdre. Ara només falta que en siguem 25.000. Si hi arribem, guanyarem.