Un nou punt d’inflexió
Una de les coses més importants que, per mitjà de l’exemple, em va ensenyar el meu pare va ser evitar els “Jo ja ho deia”. Tot i l’exemple patern, no sempre ho compleixo. Hi ha cops en què m’he sentit tan en minoria defensant un punt de vista que quan el temps t’acaba donant la raó costa un gran esforç reprimir la maleïda i antipàtica frase. Porto uns dies amb un jo ja ho deia tan gros a la punta de la llengua que quan vaig sentir la roda de premsa de Sergio García se’m va escapar amb un punt d’injustícia. De fet, no era ell qui més el mereixia. Però una cosa no treu l’altra: el meu jo ja ho deia estructural d’aquests dies es va fer tangible en un jo ja ho deia sobre el fitxatge de Sergio García. Perquè fa mesos -prop d’un any- que dic que no comparteixo la il·lusió general al voltant de la seva tornada. I de moment el temps em dona la raó: ni és un jugador important per a l’equip ni accepta el seu lògic paper secundari. Encertar no em fa cap gràcia. Hauria preferit -en aquest cas i en d’altres- haver-me equivocat. El disgust pel petit o gran fracàs sempre és superior a l’aliment per a la vanitat d’haver-lo previst.
També voldria equivocar-me sobre les males sensacions que tinc sobre el futur de Pau: les paraules de Lardín explicitant el que tots sabíem (que si no renova aviat deixarà de jugar) són l’indicador més clar que les coses no van pel bon camí. Sobre les banderes, res de nou a afegir: només la blanc-i-blava. O ho resolem ràpid o prendrem mal. Els de l’estelada van complir; ara falta que els altres siguin fidels al compromís. Sobre això, em nego a fer previsions negatives: hi poso tot l’optimisme de la voluntat.
Com també el poso en el partit de diumenge. De la mateixa manera que recuperem equips agònics, hauríem d’aturar equips eufòrics. El projecte de Quique encara no té en el seu historial una victòria de prestigi (amb l’excepció del Sevilla la temporada passada, en un partit molt marcat pel penal i l’expulsió de Nico Pareja al minut 1). La necessitem per fer-nos il·lusions, per recuperar la fe en el projecte. Som ciclotímics: la derrota contra el cuer ens va fer mal, se’ns van aparèixer els fantasmes de sempre. Guanyar el València diumenge ens posarà eufòrics. I la realitat no serà ni l’una ni l’altra. Però si perdem -que tampoc seria tan estrany contra el València actual- ho viurem com la confirmació de les raons per instal·lar-nos en el pessimisme. I m’hi vull resistir. Ens cal un punt d’inflexió. Novament.
