ESPÈCIE PROTEGIDA

La nostra ‘Operación Triunfo’

El Carlos és un concursant d’ Operación Triunfo que dimecres va estar a punt de ser expulsat del programa. Com que era un dels nominats, podia rebre la visita d’un familiar. Hi va anar el seu pare. Van tenir la típica conversa d’aquests programes (canta molt bé, esperem que no l’expulsin, quina enveja que estigui aquí...). Al final, pare i fill es van acomiadar i el pare li va dir a cau d’orella i en català: “Anem segons”. Tots nosaltres -i el meu nosaltres aquí és tots els pericos- vam entendre a què es referia. I ens va emocionar perquè és el que aquests dies ens estem dient tots nosaltres. Per fer-ho més veritat, per convèncer-nos que no és un somni i, sobretot, per compartir un sentiment que viu els millors moments dels últims anys.

És el que li va passar a l’amic que entra a l’A Pluma, aquest gran restaurant de pollastres a l’ast, i veu com l’Eugeni de Diego, ex-Bulli i perico (l’Albert Raurich no és l’únic), l’abraça amb emoció i li descobreix l’adhesiu perico al casc de la moto. “Anem segons”, es diuen amb un somriure.

Fa dies que repetim escenes com aquestes: el Dani arriba tard a classe però el professor el perdona mentre se saluden amb la complicitat de l’“Anem segons”. Surts del programa del Basté i vas a saludar l’Edu de Batlle: una abraçada i està tot dit. El pare perico de l’equip de bàsquet del teu fill, el Carles González -director de TVE a Catalunya-, el Rafael de Ribot, el Carlos Baraibar, el Xavier Cervantes. Te’ls trobes i et fas una salutació especial d’alegria i complicitat. Ara no només compartim singularitat. Ara també compartim felicitat.

És possible que no duri gaire. Però com va dir el nostre nou profeta, Rubi, “ que nos quiten lo bailao ”. Ningú ens prendrà l’orgull i la complicitat d’aquests dies. I ves a saber, no descartem que duri uns dies. O unes setmanes. O que Leicester deixi de ser el genèric que dona nom al modest que guanya la Lliga. És impossible, d’acord. Tan impossible com ho era per a l’equip que entrenava Claudio Ranieri. Però impossible.

El Carlos no està nominat per a la setmana que ve. Per tant, el seu pare en cap cas no li podrà dir a cau d’orella “Anem primers”. Però potser hi anem. Si més no, depèn de nosaltres -amb el permís de Sergio González- dormir líders durant dues nits. Una eternitat. I un valor afegit: diumenge podrem desitjar sense complexos la derrota del Barça en un clàssic. Perquè, si tot va com desitgem, en el Barça-Madrid hi haurà en joc el nostre liderat.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF