No suporten les dones que no callen

Han passat uns dies i el focus ha tornat allà on toca: als onzes de Luis Enrique, a les ferides de guerra dels partits de seleccions i, en definitiva, als homes, com ha de ser. I això que l’escàndol de la selecció espanyola femenina genera molt interès als “senyoros” de moltes redaccions. La raó és simple: que una quinzena de dones s’atreveixi a dir-los que el xiringuito que tenen muntat ja no l’aguanten més, els fa perdre els estreps. A veure si ara algú haurà de moure un dit perquè les estructures del futbol femení de la Federació evolucionin al mateix ritme que ho fan les esportistes a base de títols o, per exemple, omplint el Camp Nou. Total, són dones! No en tenen prou que les deixin jugar a futbol? Com gosen dir que volen créixer més? I, sobretot, com pretenen discutir el que decideix un grup d’homes?

Un dels arguments més repetits per qüestionar la legitimitat de les jugadores ha estat el del xantatge. Més enllà dels detalls de qui va començar a dir què, s’ha volgut jutjar el pols sense tenir en compte el context. Això no és un conflicte en un entorn normalitzat com el d’un equip masculí que fa estratègies perquè es carreguin l’entrenador. No és un escamot d’homes milionaris jugant una partida d’escacs des d’un pedestal per fer caure el rei. Aquí, com en tot el que té a veure amb les desigualtats de gènere, s’ha de tornar a posar la lupa sobre el privilegi. On es concentra? Al vestidor o als despatxos? No es poden fer, per tant, paral·lelismes amb el que hem vist tants cops al futbol masculí, perquè aquí el poder no el tenen elles, sinó els que perpetuen sistemes caducs donant-los l’esquena de manera reiterada i gairebé negligent. 

L’historial masclista de la Federació parla per si sol. El misogin Ignacio Quereda va ser seleccionador durant 27 anys perquè l’expresident Ángel María Villar creia que els seus mètodes vexatoris eren “tonteries”. El relleu amb Jorge Vilda va aportar una suposada modernitat amb un paternalisme de vellut. La periodista Danae Boronat ja descrivia al llibre No las llames chicas, llámalas futbolistas fins a quin punt arribava la seva passió pel control extrem. Des del 2015, any que Vilda va arribar al càrrec, la selecció s’ha quedat congelada mentre una generació ha saltat totes les pantalles vestida de blaugrana. No hi ha autocrítica ni cap mà estesa, només el relat discursiu d’infantilitzar-les, d’enfonsar-les. És curiós, tenint en compte com ha lluitat el president Luis Rubiales per la igualtat de la dona a l’Aràbia Saudita.