Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

Quan no s'està per la feina

Tito Vilanova va rebre les primeres crítiques per l'empat de Copa, a casa, contra el Màlaga perquè no va treure l'alineació de gala. Aquell equip, amb vuit suplents habituals, amb Pinto al darrere i Alexis al davant, va fer una bona primera part i va saber remuntar l'errada perdonable, però gens excusable, de Thiago. Feta la feina, però, a la segona part hi va haver una baixada de tensió preocupant i ara l'equip ha d'anar a jugar-se un títol, sí o sí, a la Rosaleda.

Ahir, al maleït estadi d'Anoeta, Vilanova sí que va treure l'onze de gala -amb permís d'Alves- per guanyar al camp que se li va resistir a Guardiola. Massa fàcil. Abans de la mitja hora, al marcador hi posava 0 a 2, a més de dos pals i dues ocasions de les que Messi no falla mai. Si ho arriba a fer Alexis l'hauríem enviat al psicòleg. I potser hauríem de demanar hora també per a nosaltres. A partir d'aquí, una jugada absurda de Piqué, perdent els estreps per una targeta groga justa, va descentrar el Barça i ja no va tornar en tota la nit. Les errades en la passada fàcil d'Iniesta, Xavi, Busquets i Messi van ser insòlites. Mai vist. Cesc, ja abans del canvi, semblava que no jugués. A l'hora de córrer enrere, el mig del camp deixava sols els centrals i Jordi Alba, el millor de l'equip. Alves, que va aconseguir fer la primera assistència de gol de tota la Lliga just quan comença a la segona volta, al darrere ha tornat a ser un colador. Ja abans de l'expulsió de Piqué, la intensitat de l'equip havia baixat en picat. Al camp del Betis i al camp del Valladolid, el Barça també es va adormir a la palla després del 0-2. Va tocar patir però es va aguantar.

La derrota d'ahir servirà, segur, per tornar-se a centrar en el futbol. En els últims dies han passat massa coses que ha fet que ningú no parlés dels partits i, amb el Màlaga i la Reial, així ens ha anat. Entre les quatre pilotes d'or, les baralles frenopàtiques entre culers pel destí triat per Guardiola i l'inoportú comunicat sobre el futur de Valdés, portem massa dies despistats.

A les rodes de premsa prèvies, a Vilanova amb prou feines se li ha preguntat pel partit següent. Esperem que el resultat d'ahir serveixi per adonar-nos que, si no se suma, la Lliga pot perillar. Si no deixem de mirar-nos al mirall, de masturbar-nos amb rondos estèrils al mig del camp, patirem més decepcions com les d'ahir. Si no trisquem de valent, patirem a la Champions per més que tinguem el millor equip del món. Si no ens adonem que els rècords individuals, i els de l'equip, són una anècdota, no assolirem allò que ens interessa.

Del malson d'ahir a Anoeta es dirà que va ser un accident. Segurament. Si mai, en 90 anys, el Barça havia guanyat onze partits seguits fora de casa és que era molt difícil. Podíem empatar. No calia perdre. I menys quan guanyàvem per 0 a 2.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF