El món, camp a camp
No resulta estrany que fossin aficionats al futbol centreeuropeus i de les illes britàniques els que, als setanta, establissin com a passatemps visitar tants estadis com els fos possible per després registrar-ho fotogràficament o per escrit. Groundhopping, saltar de camp a camp, ho van anomenar. L’omnipresència de la televisió permet embriagar-se, a ple estiu, davant dels paisatges exuberants de bufones i ordenades localitats alpines, el verd perenne de les planes neerlandeses o l’enamorament del que és vell que inspiren molts recintes britànics, escenari de les estades estivals d’un bon nombre d’equips professionals de tot Europa. Els amistosos que es disputen en aquest marc poden convertir-se, certament, en l’equivalent dels plans aeris del Tour de França als quals s’atribueixen propietats somníferes, però el groundhopping més ortodox vol ser més seriós. D’aquí uns mesos celebra el quarantè aniversari el 92 Club, el grup de groundhoppers amb més prestigi d’Anglaterra. El 1978 un seguidor del Bristol Rovers, Gordon Pearce, va fundar l’associació arran d’una primera proposta formulada quatre anys abans per un aficionat del rival ciutadà, el Bristol City, Geoff Rose. Rose havia suggerit entregar una corbata commemorativa, personalitzada, als fans que haguessin visitat els estadis dels noranta-dos equips inscrits en les quatre categories professionals angleses. Pearce ho va transformar, senzillament, en un carnet de soci que només es pot obtenir si es compleixen una sèrie de condicions: cal acreditar la visita a un camp amb dades del partit que s’hi ha presenciat; el matx ha de ser oficial i els amistosos no són vàlids, i si l’equip local es trasllada a un estadi nou, el groundhopper disposa de dos anys de marge per visitar-lo si no vol veure anul·lat el seu carnet. Ah, i abonar vint lliures, que són peixet en el context de noranta-dos viatges realitzats per pur escapisme, per exercir l’afició pel col·leccionisme sobre el terreny i no a través d’objectes o per conèixer nous indrets.
Aquests motius els assenyala un estudi de la Universitat de Viena, però també els valida Cristian Garcia, un periodista i professor de l’Hospitalet de Llobregat que relata, al seu blog, un recent viatge en solitari per assistir a alguns partits de la sereníssima lliga de San Marino. “Sempre he tingut una dèria per anotar moltes coses que faig -explica-, i tinc un arxiu exhaustiu amb tots els partits que he presenciat en directe. Crec que viure el partit al camp està fora de qualsevol comparació, sobretot en categories modestes: allà tot és a l’abast. Però, a més, és una excusa per fer turisme i gastronomia i conèixer maneres d’entendre i viure el futbol”. Garcia sap que tota visita pot regalar un paisatge fotogènic, una història interessant, un golàs vist per només alguns privilegiats. I d’això es tracta.
