18/04/2012

Un moment per sempre

2 min
Andrés Iniesta celebra embogit el seu gol històric aquell 6 de maig del 2009 que classificava el Barça per a la final de Roma.

El Pau va fer un crit que li va costar una afonia de tres dies. La Berta va mirar amb uns ulls com unes taronges el ball compulsiu de la seva mare. La família Garcia, pare, mare i dues filles, va improvisar una mena de sardana de celebració. L'Enric es va abraçar a un desconegut que també havia sortit a fer un vol. El Joaquim va trencar el comandament a distància i encara no sap com. Després de quatre dies de males sensacions, la Júlia per fi es va sentir a gust al llit de l'hospital. El John va plorar amargament i encara s'irrita quan li recorden aquella nit. La Natàlia per fi va veure plorar el seu pare mentre la Rosa petonejava la foto del Chelsea que tenia dins el congelador. El Jordi va començar a botar pel carrer Balmes simplement perquè va sentir els crits que s'escapaven pels balcons.

Al part, mirant el mòbil

La Núria va sortir del cine i es va alegrar pels seus amics malalts de futbol, com a mínim algú havia gaudit de la nit. L'Oriol estava veient com naixia la seva primera filla però no va poder evitar mirar la pantalla del mòbil de tant en tant. La dona encara no ho sap. La Lídia va mirar el sostre, va recordar amb molta força el somriure del seu pare quan el Barça guanyava i el va enyorar molt. A la graderia, el Ricard, el Carles i el Roger, amb els ulls humits i el cor desbocat, van fer voleiar les bufandes i van cantar l'himne fins al deliri. El Toni va haver de canviar la crònica de dalt a baix. La Raquel i el Ferran no ho sabien però aquell va ser l'últim partit que van veure junts. El José es moria de ràbia i d'enveja a casa seva. L'Anna i la Marta es van mirar amb cara de complicitat i es van petar de riure només imaginant-se la pujada en bici a Montserrat que haurien de patir per complir la promesa feta cinc minuts abans.

El Víctor, que s'ho mirava des de l'altra punta, va fer l'esprint més intens de la seva carrera mentre el Pep perdia els papers a la banda. L'Artur hauria volgut, més que mai, poder-se moure per celebrar aquell moment. La Cristina i el Pol es van fer el petó més llarg, dolç i especial des que s'havien conegut, un petó que encara no han aconseguit reproduir. L'Eduard va trucar al seu avi i no va caler que es diguessin res. La Bruna és resultat d'aquell instant, tot i que encara és massa petita per entendre-ho. A mi se'm va trencar la veu. I l'Andrés es va treure la samarreta i va perdre la noció del temps i l'espai.

El Barça torna a Stamford Bridge. Quants records.

stats