El miner que corre contra l’edat i el passat
Després de 23 anys extraient carbó en una mina, Joan Soler participa en l'Everest Trail Race
BarcelonaLa vida no ens desgasta a tots igual. Durant 23 anys Joan Soler va treballar com a miner, però això no ha sigut cap impediment perquè faci camí en el món de les curses de muntanya. “Tinc un passat dur. Durant més de dues dècades vaig guanyar-me la vida sota terra, picant per arrencar carbó. Això és un problema per als meus pulmons. Tot i les proteccions que utilitzàvem, em costa respirar”, diu el català, que demà repetirà participació a l’Everest Trail Race, una de les proves més dures del món. “L’edat i el passat no m’ajuden, però intento superar aquestes adversitats amb esforç i ganes”.
Soler ha canviat el seu paisatge quotidià. De fer vida a la mina de Saldes i a l’Andorrana de Terol a córrer per les muntanyes. “Havia provat experiències al desert, com la Marató des Sables, o a la selva, però em vaig adonar que el que més m’agradava era córrer per la muntanya. La primera vegada que vaig fer l’Everest Trail Race no la vaig disfrutar gaire perquè estava pressionat per acabar-la, però després m’hi he enganxat. Les vistes que tens són de documental i durant tot el recorregut no et trobes ni un cotxe, ni una carretera. Tot són rucs, llacs, camins… Aquesta essència s’ha perdut en altres curses. És difícil de descriure, però quan corres per allà dalt et passen tots els mals. És la barreja perfecta entre cursa i aventura”, sentencia amb un entusiasme que s’encomana.
L’Everest Trail Race no és un repte fàcil. És una cursa a peu que es fa per etapes amb llibertat de ritme i d’autosuficiència pel que fa a material tècnic. Durant sis dies els corredors han de superar una distància aproximada de 160 quilòmetres i un desnivell acumulat superior als 29.000 metres. “És una prova molt dura. A mi m’agrada competir i cada vegada em costa més de preparar. El problema és que no pots caminar. Conec gent que s’ha enfonsat. Els desnivells són molt grans i tant l’altitud com el fred castiguen molt els participants”, confessa.
Tot i que les vistes són precioses, la vida no és senzilla a 4.000 metres. “Quan arriben a aquesta altura els participants defalleixen. La situació és límit, així que els aturem i controlem que estiguin bé. Arriben a nivells d’esforç físic molt durs. Hi ha gent que plora i a nosaltres també ens costa contenir les llàgrimes. Els corredors diuen que és la prova més dura que han fet mai”, explica Jordi Abad, director de l’Everest Trail Race. “El terreny és molt abrupte i el recorregut et porta per llocs on no arriben els cotxes. A més, l’altitud fa que durant les nits no descansis bé i el teu cos no es recuperi metabòlicament com en altres proves”, reconeix Anna Comet, que es va proclamar campiona de la cursa dos anys consecutius.
“Coses que no oblides mai”
En un entorn tan dur, la convivència és molt intensa. “La relació entre els participants és molt bona. Tens l’oportunitat de conviure amb atletes d’elit i veure la seva part més humana. La part més maca és que comparteixes coses que no oblides mai”, apunta Soler, que és conscient de les seves limitacions. “Jo no soc un atleta d’elit, però em sé regular bastant i m’acostumen a anar bé les coses perquè tinc un ritme constant. Si a la primera etapa no m’atrapen, a l’última tampoc. Tinc problemes a l’esquena i al genoll, però gràcies al Dani Tristany [entrenador] i a l’Anna Cardona [fisio-terapeuta] puc seguir corrent. Si no fos per ells ja ho hauria deixat. L’edat no perdona”, assegura aquest esportista de 48 anys.
Mentre acaba de preparar-se l’equipatge, Soler troba temps per elogiar els organitzadors de l’Everest Trail Race. “Pateixen molt per la seguretat dels corredors. La seva implicació és de 10. Pujar a 4.000 metres no és una broma i cuiden fins a l’últim detall”.
