TOT COSTA

Les mesures desesperades

La majoria de presidents del Barça deixen el càrrec amb algun mort a l’armari. El que passa és que Bartomeu, que ja liderava per molt aquesta classificació, ha anat massa enllà amb el seu incomprensible intent de frenar el vot de censura per via policial, coincidint, a més, amb el dia en què el vicepresident Cardoner s’havia omplert la boca amb els valors democràtics de l’entitat. Tot i que la seva gestió global em sembla de vergonya aliena, puc entendre que Bartomeu prefereixi portar la moció a les urnes en lloc de plegar ell perquè li preguen gairebé vint mil socis. El que no em cap al cap, justament en nom d’aquests valors democràtics, és que s’hagi avingut a embrutar tot el procés filtrant que hi hauria cinc mil firmes invàlides fins i tot abans que es presentessin, posant una denúncia a la Guàrdia Civil per presumptes signatures fraudulentes basada en febles indicis i sense cap prova i, a última hora, posant sota sospita tots els actors del vot de censura.

En una entrevista a Catalunya Ràdio el cap dels serveis jurídics del Barça, Román Gómez-Ponti, va intentar desacreditar el president de la mesa del vot de censura, el secretari general de l’Esport, algunes de les plataformes o dels precandidats que han recollit firmes, periodistes i el sistema de validació de signatures. Per tant, tot un mecanisme democràtic que tenen els socis. Llevat que la junta directiva decideixi dimitir la setmana vinent, cosa que ara veig improbable, l’última frontera que els queda abans d’arribar a les urnes és que un jutge paralitzi el procés fins que s’aclareixi si hi ha o no firmes fraudulentes, de manera que semblen haver decidit escampar tota la merda possible i a veure si hi ha sort. I la gran pregunta és què els mou a arrossegar-se i a arrossegar el nom del Barça d’aquesta manera.

Tot i que Cardoner afirma que Bartomeu està fort i que la directiva està unida al seu voltant, és inevitable pensar que estan allargant l’agonia per interès propi, i no pas de l’entitat, i que pretenen guanyar temps per amagar alguna cosa terrible de la seva gestió que encara no sabem. I això que ja n’hem sabut unes quantes. El vicepresident econòmic, Jordi Moix, deia aquesta setmana, en un intent d’explicar els esfereïdors comptes de la temporada passada i la dramàtica situació econòmica de l’entitat, que tot és culpa de la pandèmia i que ells no són responsables de les set plagues d’Egipte. I no li discuteixo que sigui així, però l’aplicació de mesures desesperades en tots els apartats indica el contrari.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF