Barça
Esports 27/02/2021

Ser més que un club al segle XXI

El Barça encara unes eleccions crucials immers en debats sobre el seu model de propietat, buscant l’equilibri entre la seva identitat i un mercat global

6 min
El Camp Nou vist des de l'aire, en una imatge d'arxiu
Disponible en:

BarcelonaEn una de les últimes reunions de la directiva presidida per Josep Maria Bartomeu, el llavors president va acabar perdent la paciència mentre li explicaven que els futbolistes del primer equip no ajudaven a l’hora de retallar-se els sous. “El Barça s’enfonsa”, va deixar anar, amb la mirada perduda a la pantalla per on el veien els seus companys de junta. Es va fer el silenci a les cases i els despatxos d’aquella reunió telemàtica. Els directius, que uns mesos abans intentaven imaginar com podrien fitxar jugadors com Neymar, es trobaven buscant solucions per garantir els salaris dels treballadors. Ja aquells dies, pels grups de WhatsApp d'empleats del club circulaven bromes amb una imatge del Titanic amb l'escut del Barça. 

La segona graderia del Camp Nou, hores abans d'un partit
Messi celebra amb Pedri un gol, aquesta temporada

Fundat el 1899 al Gimnàs Solé, en un edifici a tocar de la Rambla, el Barça és una entitat que defensa aquell esperit romàntic del segle XIX: els socis segueixen sent-ne els propietaris. Una entitat que es va fer gran al segle XX i que ara emprèn els reptes del XXI amb dubtes i una crisi econòmica de la qual encara és difícil copsar l’abast. “Cal defensar el model de propietat del Barça”, admet Joan Laporta. “Aquestes són les eleccions més importants de la història moderna del club”, defensa Víctor Font. “El club ha de seguir sent un model independent, només i exclusivament propietat dels socis”, afegeix Toni Freixa. Els tres candidats a les eleccions del 7 de març coincideixen que el Barça no pot deixar de ser propietat dels seus socis i sòcies. Però no comparteixen les estratègies per defensar aquest model especial. El "més que un club" està en perill.

Un club amb valors

La singularitat del Barça, però, va més enllà d'aquest model. Altres entitats també són propietat dels aficionats. En el cas del Barça, el "més que un club" també fa referència a uns valors, a una identificació amb el país i a la voluntat de tenir un paper en la seva societat. Ser més que un club al segle XXI implica mantenir l’equilibri entre una dimensió local, la catalana, i una de global, la internacional. I seguir aspirant a ser molt més que una entitat esportiva. El Barça del 2050 poc tindrà a veure amb l’actual. Hauria de tenir un estadi nou per a un futbol diferent en què les competicions tal com són ara no existiran. El club blaugrana, de fet, ha estat a la primera línia de les converses per modificar el sistema de l'actual Champions League i crear, si cal, una Superlliga tancada. Serà un nou Barça, amb noves seccions, com podrien ser els e-games, i cada cop amb més aficionats a tots els continents, cosa que posa a debat una identitat singular que tanmateix ja ha superat moltes crisis anteriors, com quan el 1908, amb tot just 32 socis, es va celebrar una assemblea amb un sol punt a l'ordre del dia: dissoldre l’entitat. O la postguerra i la crisi econòmica dels anys 60 posterior a la construcció del Camp Nou. Unes crisis que han anat modelant la personalitat d’una entitat que presumeix de ser diferent.

El Camp Nou sense públic a causa de les restriccions pel coronavirus una nit de lliga de Campions

Tot plegat trontolla per culpa de la crisi econòmica. Actualment el Barça té un passiu total de 1.173 milions d’euros, amb un deute a curt termini de 730 milions amb entitats bancàries, personal i altres clubs. L’economia, doncs, s’ha convertit en un dels camps de batalla del procés electoral, en el qual els candidats han criticat els seus adversaris afirmant que poden posar en perill el model de propietat del club. Malgrat que a Europa existeixen altres institucions esportives que són propietat dels aficionats, la majoria de rivals del Barça a les competicions internacionals són regits per empreses privades i, en alguns casos, per fons financers vinculats a estats com els Emirats Àrabs Units o Qatar. Durant el seu mandat, el president Josep Maria Bartomeu va fer servir el concepte “clubs estat” per referir-se a oponents com el PSG francès i el Manchester City anglès, entitats amb capital de monarquies del Golf Pèrsic al darrere. “Cal defensar el nostre model de propietat, però buscant solucions, ja que això complica poder lluitar contra aquests nous rivals”, admetia Bartomeu a l’ARA fa cinc anys. Quan Francesco Calvo, cap de màrqueting del Juventus italià, va fitxar pel Barça, va sortir d’alguna reunió amb els directius afirmant que “aquest model de club complica molt poder competir amb altres rivals” i queixant-se per haver de demanar permís per qualsevol decisió a uns directius que no es poden dedicar al 100% al club perquè tenen altres feines i que no cobren cap sou. Quan en una gira pels Estats Units els treballadors del club explicaven com funciona el Barça, els executius de les lligues professionals nord-americanes es miraven sorpresos. “No entenien com podia prendre decisions importants un president que no cobra i no pot ser acomiadat”, recorda un exdirectiu.

La llei de l’esport 

L’actual model de propietat del Barça data del 1992, quan la nova llei de l’esport espanyola va obligar els clubs de futbol de Primera i Segona Divisió a convertir-se en societats anònimes esportives. Només quatre entitats van poder acreditar una bona gestió presentant auditories amb què demostraven que no havien patit pèrdues econòmiques els anys anteriors: el Barça, el Reial Madrid, l'Athletic Club i l'Osasuna. Ara bé, calia adaptar els seus estatuts a una nova època, i la llei de l’esport va afegir una disposició addicional que obligava els directius a avalar el 15% del pressupost anual de l’entitat. Aquest fet limitava molt la xifra de socis que es podien permetre presentar una candidatura.

Messi al Santiago Bernabeu l'any 2107
Xavi Hernandez amb la Lliga de Campion  a Berlín, l'any 2015

Durant molts anys el Barça va saber trobar l’equilibri entre el seu model de propietat i els èxits esportius, però la gestió dels últims anys, en què s’ha gastat massa, sumada a la pandèmia, ha alterat l’escenari. “És normal patir quan d’un dia per l’altre et tanquen una aixeta de 300 milions d’euros, que és el que donaven l’estadi, les botigues i el museu. Això no hi ha club, empresa ni institució que no ho noti”, explicava durant la precampanya electoral l’exdirectiu Emili Rousaud, que alhora admetia que “tenir una massa salarial tan alta, amb Messi al capdavant, no és sostenible en aquest context”. En un futbol cada cop més agressiu, el model de gestió del club s’ha convertit en protagonista d’un debat més intern que extern. “Si públicament dius que vols canviar el model, seràs atacat per tothom. Però de portes endins tothom maleeix el model alguna vegada. El club no funciona com una empresa i portar-lo així és més complicat”, diu un exdirectiu. “Ens pensàvem que els diners arribarien sempre, però vam gastar massa pensant que gastar significava guanyar. I amb la pandèmia, hem pres mal”, reconeix la mateixa font amb la boca petita.

El model del Bayern

Segons l’economista Josep Maria Gay de Liébana, si el Barça vol seguir sent capdavanter en algun moment haurà d’afrontar aquest debat i valorar si s'ha de vendre part de la propietat del club. Un dels models que a les oficines del Camp Nou se cita com a possible inspiració és el del Bayern Munic, on el 75% de les accions pertanyen a una entitat representada pels aficionats, que segueixen sent els propietaris. Tres multinacionals alemanyes –Adidas, Audi i Allianz– es reparteixen el 25% restant. En el cas del Barça, segons Gay de Liébana, es podrien trobar “diferents multinacionals que vulguin tenir protagonisme a nivell internacional de la mà d’una marca global”. Cap dels tres candidats a les eleccions del cap de setmana que ve proposa canvis tan radicals, conscients que si ho fessin perdrien suport. L’ARA ha pogut confirmar, però, que en diferents reunions de l'última junta s’havien mantingut debats sobre si era viable el model del Bayern al Barça. Debats que no van entrar a l'ordre del dia.

El Camp Nou abasn d'un partit de lliga
Votació dels socis compromisaris durant una assemblea del F. C Barcelona

Consultades per aquest diari, les tres candidatures creuen que no hi ha risc de fallida econòmica. I que molt malament haurien d’anar les coses per haver de canviar el model de propietat de club. Amb tot, sí que admeten que hi ha el risc real que fons inversors, empreses o bancs als quals el Barça degui diners puguin exercir algun tipus d’influència sobre el club, que està disposat a vendre’s actius com Barça Studios, que nodreix Barça TV i Barça TV+, la plataforma de continguts audiovisuals del club.

A les portes d’unes eleccions crucials, el Barça encara una època clau per intentar saber com podrà seguir sent més que un club al segle XXI. De fet, ni tan sols la massa de socis reflecteix la realitat del país, ja que les dones no arriben al 25% i la mitjana d’edat, cada cop més alta, s’acosta als 60 anys. Una generació que ha vist com el seu Barça canviava molt. I més que canviarà.

stats