Ser el copilot d’Albert Llovera és un privilegi a l’abast de pocs. Veure i viure en primera persona, des de la seva dreta, com només amb les mans pot portar un cotxe al límit és una experiència única. Ara bé, per estrany que sembli, al seu costat no es passa por. Bé, potser una mica quan prem l’accelerador al màxim i l’esquena queda clavada al seient. Però no quan derrapa als revolts. A ell se’l veu passar-s’ho bé. I això transmet confiança a l’acompanyant, encara que sigui la primera vegada que pugi a un cotxe de ral·lis. “Ja ho has vist, no em barallo amb el volant”, diu sense perdre el somriure dels llavis. Una rialla tan sincera que en menys d’un minut qualsevol s’oblida que va en cadira de rodes. Sempre li ha agradat ser un més.
Als 52 anys, aquest pilot andorrà demostra que segueix tenint corda per estona i que n’hauria de passar alguna de molt grossa perquè renunciés al món del motor. Recorda que quan va tenir l’accident de columna, esquiant, li van donar vint anys de vida i que ja en porta més de deu “de propina”. Amb el dubte de si el 2019 pilotarà al Dakar -la balança es decanta cap al no, tot i que fins dimarts no se sabrà segur-, el seu repte per a l’any vinent és el Mundial de ral·licròs.
Però competir a la pista no és l’únic que ha caracteritzat la vida de l’Albert. Fa més de vint anys que col·labora amb el programa Autonomy, del grup FIAT, pensat per facilitar la mobilitat a persones amb discapacitat. És a dir, adaptant els cotxes, sigui per a conductors amb alguna minusvalia o per al transport de persones amb necessitats especials. “És un tema fonamental, i hi ha concessionaris que encara no hi donen importància”, reivindica, conscient que el seu missatge no passa desapercebut.
Unes ajudes a la mobilitat que han anat millorant amb els anys, fent els vehicles més accessibles, i on les curses també han tingut un paper destacat. De fet, recorda l’Albert, la voluntat de poder competir el va portar a dissenyar alguns dels ginys que avui es fan servir.
Ara bé, per incomprensible que sembli, Albert Llovera ha trobat altres barreres per poder competir com un més. Recorda, per exemple, que mentre que a Itàlia “sempre s’han pres molt seriosament” la inclusió de la gent amb discapacitats, en ple segle XXI va tenir problemes per competir al ral·li Montecarlo. Si no fos per l’ajuda dels molts amics que ha fet a la competició, s’hauria quedat sense prendre la sortida.
“Un cop em van arribar a dir que jo tenia avantatge perquè competia amb les mans. Avantatge! Jo diria que algú que fa servir les quatre extremitats ho té millor que algú que només en fa servir dues, no?” Per no parlar del pes addicional que porta per adaptar el vehicle. Avui són 51 quilos, tot i que uns anys enrere havia arribat a ser de més de 70. “Això és com portar una persona extra! Poc avantatge es té, així...”
Llovera, ja dins l’Abarth amb què competeix al Mundial, explica com accelera prement l’anella davantera i com frena amb la que hi ha darrere del volant. Comandaments que ara són suaus, però que abans anaven molt durs i li feien veure les estrelles i que acabés les curses amb lesions als dits. O com, amb la mà dreta, amb la que canvia de marxes, també ha de fer equilibris amb el dit petit per fer embragar.
Assegura, això sí, que l’adaptació és ràpida. I, mig en broma, repta tothom que ho vulgui a conduir un cotxe com el seu amb la mateixa rapidesa “sense tenir la temptació de frenar amb els peus quan s’arribi al revolt a màxima velocitat”.
Diu, just abans d’engegar el motor, que la seva faceta com a esquiador l’ha ajudat: “Els esquís són els neumàtics. Els genolls, les suspensions. I la vista està entrenada per pensar no en aquest revolt sinó en el següent”. I després, gas a fons i que comenci el divertimento. Així de vital. Així d’inesgotable.
