MOSCOU (ENVIAT ESPECIAL)Via lliure per somiar a Europa. El Barça torna de Moscou amb els deures fets, tant la classificació per als vuitens de final de la Lliga de Campions com la seguretat de ser primer de grup. I ho fa més satisfet per la manera d'aconseguir el triomf que no pas pel lideratge de grup. Ja des del dia del sorteig el Barça sabia que era favorit i estava obligat a quedar per davant dels seus tres companys de viatge. Ser primer de grup era una obligació precisament perquè quan l'equip es posa el vestit de gala i juga com ahir és el millor equip del món.
El primer temps del Barça va ser un regal per als ulls. L'equip de Tito Vilanova va tancar la carpeta del partit amb tres gols i una superioritat fora de tot dubte que van convertir la segona part en una anècdota. El que era un partit clau per a les aspiracions europees va acabar sense tensió i amb Vilanova donant minuts a Gerard Deulofeu. I tot gràcies a l'exhibició dels primers 45 minuts, quan es va veure la millor versió de l'equip d'aquesta temporada a Europa. L'Spartak, que tenia opcions de seguir amb vida si guanyava, va mossegar en dues contres i de mica en mica es va desinflar. L'equip d'Emery, molt limitat, es va anar marejant a mesura que perseguia la pilota i els jugadors rivals. El Barça va anar marejant els russos, que van acabar a terra amb mal de cap.
Per tercer cop aquesta temporada Tito Vilanova va fer jugar de sortida tot un estol de jugadors espectaculars, amb Xavi, Iniesta, Cesc i Busquets al mig del camp: exceptuant el migcampista de Badia, un grup de jugadors no gaire alts que s'associaven amb Villa i Messi. Escarmentat després d'alguns partits en què els rivals aconseguien allunyar el Barça de l'àrea rival, Vilanova va idear una recepta de toc ràpid i suau que va empènyer els russos contra la seva reraguarda. La superioritat va ser total.
El duel d'estils era total. L'Spartak és un equip que, malgrat la presència de bons jugadors com Jurado, és dur, rocós, agressiu. Com els càntics dels seus aficionats, tots amb cara de mal humor. Un equip desafiant i musculós com el gladiador que dóna nom al club. L'Spartak encarna una tradició de futbol en què la força física és el pal de paller, en què s'intimida amb el cos i els ulls. El Barça, en canvi, va ser més dolç que mai, exceptuant els homes destinats a evitar ensurts, com els defenses i un Sergio Busquets impecable en la recuperació de pilotes, malgrat que en va perdre alguna, ja que se sap tan bo que alguns cops es deixa anar com si fos un partit entre amics. El primer temps de Pedro va ser de manual, aliant-se amb un Messi addicte als gols. Al darrere, Cesc Fàbregas tocant tantes o més pilotes que Xavi i Iniesta amagat a la banda, cedint metres a Alba i protagonitzant una jugada memorable al final del primer temps, en què es va desfer de quatre rivals amb moviments de cintura.
Contra un equip fort de gladiadors el Barça va tenir l'elegància dels ballarins del Bolxoi. Ben cert és que va costar obrir el marcador, però un cop Alves va marcar després d'un rebuig de la defensa, el partit només va tenir una direcció. Per a Alves va ser un premi després d'uns dies sense jugar bé, i per al Barça la manera de començar a desmoralitzar un Spartak que feia cara de pocs amics però en el fons té una ànima feble, per molt que cridi Emery.
Per guardar-se al sarró la classificació per als vuitens, Vilanova va tocar la tecla encertada. Molt de toc en atac i la solidesa de Piqué i Mascherano com a centrals, amb Puyol descansant. Exceptuant dues rematades després de contres, el Barça no va patir tant en defensa, en bona part perquè Busquets va liderar la pressió un cop es perdia la pilota i perquè els centrals van jugar bona part del matx al mig del camp. Ocupant el territori.
A l'encert del Barça i a les limitacions d'un Spartak que va acabar ensorrat s'hi va sumar que l'equip ha recuperat bé les cames després del partit amb el Saragossa i que els temps han canviat tant que l'equip va guanyar en un estadi amb gespa artificial feta a Catalunya. El triomf d'ahir és tot just el segon en set partits del Barça a Rússia, on abans el fred i l'estat de gespa condicionaven molt. Eren anys d'un Barça que solia jugar la UEFA i visitava estadis en mal estat i on costava imposar un estil de joc elegant. Ara el Barça, en canvi, té estil i li costa menys proposar-lo en ciutats com Moscou.
Menys profunditat a la segona
Sobre la gespa artificial del Luzhniki Messi va poder seguir la seva cursa per avançar Gerd Müller com a home amb més gols marcats en un any natural. L'argentí, que va participar en el gol d'Alves, va marcar el segon i el tercer, primer després d'un xut d'Iniesta i després amb una assistència de Pedro.
Tres gols que van convertir la segona part en un tràmit, ja que, a diferència d'altres partits, aquest Barça va mostrar-se sòlid en defensa i no va voler donar cap opció als russos perquè tornessin al partit. Malgrat els canvis que va fer Unai Emery, l'Spartak va ser sempre una joguina en mans del Barça. Seriós en l'actitud i alegre en el toc, el Barça ja se sabia guanyador i va deixar passar els minuts sense voler fer sang amb el rival. Va ser una versió menys vertical i profunda de l'equip, amb Pedro menys actiu i menys ocasions. Dossificant energies, el Barça es va limitar a ballar amb la pilota mentre els russos ja donaven per bo no rebre més gols. Però era un ball fred, seriós, d'un equip que no volia ensurt.
Amb un equip acomiadant-se d'Europa i l'altre agafant l'autopista caps als vuitens de final, el partit es va anar apagant amb Martín Montoya i Gerard Deulofeu sobre la gespa, mentre els aficionats russos abandonaven l'estadi pensant que podran explicar que van veure jugar Leo Messi.
