DONA’M JOC

De la mentida a l’admiració en una escala

Ni tan sols les reunions d’última hora van servir per evitar l’anunci de vaga que ja vèiem que era imminent. També era molt previsible que després de no sé quantes reunions, no s’arreglaria res amb una trobada d’urgència. Per poder negociar i parlar sobre un tema, cal saber que s’haurà de cedir per alguna banda, perquè, si no, no es pot negociar. Entenc que negociar no vol dir imposar i quedar-se immòbil en unes condicions. Abans que us torneu a reunir, intentaria aconsellar-vos que us penseu molt bé en quins punts podeu ser més o menys flexibles. Si no en sou capaços, estalvieu-vos els diners que us gasteu per moure-us a fer veure que us intenteu posar d’acord. Sigueu una mica més honestos. Això sí, quan ho tingueu clar, convoqueu una reunió per poder d’una vegada per totes aclarir les coses i posar-les en ordre, que ja toca. Perquè tot el que hem hagut de sentir aquestes setmanes no té preu. El senyor José María García ha tingut la cara de dir per la ràdio que el futbol femení és una mentida i un avorriment. Doncs, escolti, si no li agrada, no el miri. Si li sembla avorrit, no passa res, però no digui que les jugadores no tenen força o que els juvenils les guanyarien, perquè està demostrant que no sap de què parla. Està parlant de futbol femení i no de masculí. Quina mania que tenim de comparar-los! El que més gràcia em fa d’això és que al cap d’uns dies va intentar disculpar-se dient que admirava el futbol femení, però que s’estava començant la casa per la teulada. No sap que d’aquesta manera demostrava encara més la poca informació que s’ha interessat en buscar, perquè fa anys que el futbol femení està construint-se una base des d’on créixer.

Sempre he pensat -això és el que m’han ensenyat des de petita- que si algú no en sap d’un tema, el millor que pot fer és quedar-se en silenci fins que sàpiga de què s’està parlant. Entenc que cada cop el futbol femení és més mediàtic i, per tant, rebrà més crítiques, però no puc acceptar unes crítiques d’algú que no sap de què parla, perquè deixen de ser una crítica per passar a ser un comentari que únicament té la intenció de fer la guitza. I no tot acaba aquí: ara apareix el senyor Tebas donant lliçons morals, dient que no s’han de pujar les escales de cinc en cinc, que s’han de pujar d’una en una. Sento dir-vos que quan jo pujo les escales, depenent de si tinc més o menys pressa i de si crec que el que m’espera a dalt és vital per poder seguir pujant, les pujo a cuitacorrents si és necessari. Tenir uns drets bàsics crec que és un bon motiu per saltar-me les escales que calguin.

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF