El mecanisme d’un Mercedes submarí
Xavier Pérez és campió del món de pesca d'embarcació fondejada
Motor d’arrencada elèctric, bateria, caixa de canvis i motor, el que rugeix, el que marca les diferències. L’arrencada dels cotxes de Fórmula 1 és una coreografia d’engranatges mil·limètrica. Un univers de peces amb particularitats i necessitats diferents. “Salvant les distàncies, la F1 és com la pesca”. Xavier Pérez (Sant Feliu de Guíxols, 1974) tira la pedra. No se n’amaga. Ben tirada. Però l’embolcall glamurós dels cotxes i els seus pilots fan que el símil necessiti matisacions.
El vigent campió del món d’embarcació fondejada amb la selecció espanyola hi insisteix. El punt és l’essència: “Tenim el pilot, amb les seves maniobres, i el cotxe. El nostre monoplaça serien les eines de pesca (la canya, el fil, l’esquer, l’ham, el plom, etc.) Han de tenir un equilibri X. L’has de trobar, perquè un detall com el color del plom pot marcar la diferència. Tot el que poses a la canya fa que pesquis més o menys. Si hi poses un fil que no és l’adequat és com si a un Mercedes li instal·lessis unes rodes de pluja per a un traçat sec. Perds segons i perds la cursa”. El santfeliuenc descobreix una complexitat amagada en el tòpic del pescador assegut en una cadira plegable esperant durant hores. “Hi ha gent que es pensa que és així, que és paciència i sort. És tot el contrari. Nosaltres tenim molt poca paciència. Si alguna cosa no funciona, la canviem ràpid. Hi ha un punt de fortuna, esclar, però has de poder controlar la situació i tenir variants. És com la loteria: com més números, més opcions de premi. El gruix de la pesca de competició no depèn de l’atzar”, explica Pérez a l’ARA.
El repte de ser autodidacte
L’èxit del llibre d’estil del santfeliuenc és innegable. Ha construït el seu palmarès amb un mètode d’aprenentatge propi, com els altres pescadors. Dels primers èxits locals als anys 90 a conquerir fa unes setmanes el títol mundial amb l’equip estatal. És un creixement continu entre diferents modalitats des de la reflexió i el punt de genialitat de qui prova noves fórmules sense esperar-ne resultats. “Vas aprenent-ne amb el temps, a base d’hores i d’entrenaments. Nosaltres també ens entrenem. Va ser una sort entrar a l’assocació de pesca del meu poble. Allà vaig aprendre’n molt i molt ràpid gràcies a la convivència amb els companys. Així és com millores. Acumules coneixement per generar la teva pròpia experiència. Quan competeixes ets tu qui pren les decisions, no tens un equip al darrere, com els enginyers en el motor”. Pérez és racional, molt, perquè ho ha de ser. Entre l’anàlisi i la mirada educada a no equivocar-se hi ha una guspira infantil, per mantenir la passió. “Vaig començar a pescar amb el meu pare. Tenia set anys. Ell no en sabia i es va comprar una canyeta per anar-hi amb un amic. Al final l’equip me’l vaig quedar jo. És com aquells tòpics d’«ho portes a dins». La meva dona ja em va conèixer amb aquesta malaltia. Jo penso en la pesca pràcticament cada dia. De petit sortia de l’escola i anava al port a pescar amb alguna sardina que es deixaven les embarcacions. Suposo que si de petit hagués sigut bo jugant a futbol o a bàsquet hauria canviat, però no era el cas. Era molt dolent”, confessa, rient.
Aquest dissenyador gràfic i el seu estatus esportiu pateixen la realitat dels esports minoritaris. Que la pesca no tingui un altaveu mediàtic de masses accentua la seva precarietat. “Si no tens una marca que et patrocini és complicat competir a cert nivell. És car perquè necessites unes eines cares. Tot podria estar més ben muntat. En el meu cas, soc campió mundial. I ara què? Res. Has de valorar la satisfacció personal, la resposta de la família i poca cosa més. Bé, no hi ha res. Els diners que hi havia anys enrere ja no hi són”, diu.
