La història dels Madrid-Espanyol només ha viscut quatre victòries visitants després de 80 partits entre blancs i periquitos: dos assalts a Chamartín i dos al Bernabéu. El segon triomf a Madrid va ser l'any 1952, quan l'Espanyol l'entrenava Alejandro Scopelli, un entrenador argentí força peculiar que va voler millorar el rendiment dels seus futbolistes fent-los inhalar oxigen al descans dels partits.
També a Chamartín va recórrer a aquest mètode polèmic per ajudar els seus jugadors a aixecar un 1-0 en contra, després del gol de Joseíto al minut 8. L'Espanyol, que segons les cròniques de l'època va jugar molt bé les seves cartes defensives contra un Madrid potent en atac, va remuntar amb gols d'Arcas i Josep Mauri. El doctor Edu Mauri, fill de l'exfutbolista, recorda que el seu pare li explicava "moltes batalletes, i una de les més especials per a ell era aquella victòria del 1952 a Chamartín". "Aleshores era tota una gesta guanyar-hi, com també a les Corts contra el Barça", afegeix.
L'historiador periquito i actual conseller Jordi Puyaltó també lloa aquell triomf i aquell equip "que la gent recitava de memòria". "Era una plantilla amb molta qualitat: Domingo, Parra, Argilés, Cata, Marcet, Piquín, Artigas, Bolinches, Arcas, Mauri i Egea. Vam estar a punt de guanyar la Lliga, però per temes extraesportius no es va poder acabar a dalt", diu, rememorant els incidents contra el Barça, quan al vestidor de les Corts es van cremar unes tovalloles per impedir que els jugadors poguessin respirar el miraculós oxigen.
Un placebo guanyador
El Conejo Scopelli havia importat la teràpia amb oxigen d'altres clubs argentins. Sense que mai s'hagi pogut comprovar si realment ajudava a obtenir millors resultats, tots els blanc-i-blaus havien d'anar al vestidor i passar per les bombones a respirar oxigen. "Alguns jugadors eren reticents a fer-ho, perquè creien que podia ser perjudicial. Jo crec que no servia absolutament per a res, però malament tampoc devia anar, perquè era un cop anímic a l'equip i espantava una mica els rivals", explica Puyaltó. El doctor Mauri fa el diagnòstic: "Era un placebo claríssim".
I un placebo guanyador. Aquell Espanyol va encadenar onze jornades sense perdre i, fins i tot, una ratxa de set victòries consecutives, i va arribar a ser líder de Primera a la jornada 23 (de 30). Finalment, però, va acabar quart, a tres victòries del campió, el Barça. "L'oxigen no els feia regatejar o xutar millor. Era la qualitat d'aquells jugadors, la seva preparació física, el seu esforç als entrenaments. Eren molt bons", apunta Puyaltó. Mauri hi coincideix i afegeix: "La gent va creure tota aquella història de l'oxigen, però si hagués sigut realment això ara també s'utilitzaria".
Per l'oxigen o per qualitat, l'Espanyol de Scopelli va tancar la temporada 1952-1953 amb el porter Marcel Domingo com a Zamora, amb 40 gols encaixats, i amb dos futbolistes, Julio Arcas (21) i Francisco Marcet (15), entre els quinze màxims golejadors de la Lliga. Puyaltó lamenta que "per guanyar al Bernabéu faci falta ara més sort que abans" per culpa de les diferències econòmiques entre els clubs. Per si de cas, Mauri fa broma i demana "una mica d'aquell oxigen de Scopelli" per a Aguirre i els seus homes.
