Una llegenda a la banda dreta de Montilivi

GironaEl pas del temps traça una línia de la qual pocs s’escapen. La immediatesa obliga a mantenir un alt nivell de rendiment si no es vol quedar en l’oblit. El que avui val, demà ja no. Afortunadament, sempre hi ha excepcions. Jugadors que escriuen la història dels clubs. El Girona, per exemple, viu el millor moment d’uns 87 anys que han deixat noms per recordar. Jose Martínez (Barcelona, 1983), amo i senyor del lateral dret de Montilivi durant vuit temporades, n’és un. “Cada cop que torno a l’estadi em converteixo en un nen petit que s’endinsa en una pel·lícula: quan veig la banda penso que l’he pujat i baixat més de mil vegades i, si miro a la porteria, em venen a la memòria els gols que he salvat”. Format al Gironès-Sàbat i al Vilobí, hi va arribar procedent del Peralada l’any 2005. Dirigits per Domènec Torrent, els blanc-i-vermells competien a la Tercera Divisió. “El projecte era molt atractiu, sentia que no hi havia millor lloc per seguir creixent i vaig apostar-hi amb força”. Tot i aixecar el campionat, el Girona va perdre l’eliminatòria d’ascens amb l’Eldenc i no va ser fins un curs després, contra l’Alcalá, que no va assolir la fita. “No pujar el primer any va ser molt dur però vam mantenir l’ambició amb l’afegitó de l’espurna que només té Salamero”, assegura.

Però els maldecaps econòmics marcaven el dia a dia. “Més que entrenaments, fèiem sessions de teràpia. Van ser sis mesos molt durs en què ningú volia posar-hi diners”. La instal·lació del futbolí que avui presideix el vestuari aportava rialles en una etapa en què era difícil somriure. “Un amic del Raül Agné ens el va regalar, i ens va canviar l’ànim. D’entrar capcots pensant que ens seguien enganyant passàvem a jugar per oblidar la vida real que ens esperava al sortir”. Els seus antics companys coincideixen a assenyalar-lo com un dels grans animadors del grup. “No puc estar seriós, soc de fer pinya i m’estimen així. Cadascú té el seu caràcter i el meu em diu que amb alegria es viu millor”. La unió feia possible el miracle. “Ni se sap la gent que va venir a Montilivi la tarda de l’ascens a Segona. Per fi deixava tots els meus plans de costat per viure del futbol”.

Un excels rendiment durant una etapa plena de sacsejades, de les quals sempre es va escapar, el converteix en el tercer jugador amb més partits -157 de Lliga i quatre de play-offs d’ascens- dels nou cursos a Segona, darrere de Migue i Jandro. “Sento molt els colors, no hi ha paraules per descriure tot el que he viscut i m’enorgulleixen les coses bones que he fet al llarg del camí”, expressa, abans de recordar el sonat triomf del 2010 contra el Betis al Benito Villamarín. “Jugàvem a les quatre de la tarda, vestíem de taronja i feia una calor horrible. Gràcies a una falta materialitzada per Cañas ens vam endur els tres punts. Ell simpatitza amb el Sevilla així que aquella nit ho vam celebrar d’allò més”. Era el curs en què el Girona es va salvar gràcies a un penal a l’últim minut de la jornada 42 marcat per Kiko Ratón. “No vaig voler mirar, era impossible aguantar tanta tensió. Sabíem que tots els rivals guanyaven, psicològicament era una agonia i la pilota anava en càmera lenta. Però amb tot el que havíem lluitat, ens negàvem a tornar a Segona B”. La inesborrable coincidència amb el seu germà Ángel, ara al Sabadell, és un dels moments que mai oblidarà. “Al matí, m’aixecava i el recollia amb el cotxe per anar a entrenar-nos. En el moment ens perdem moltes de les coses que valen la pena viure: comentar un partit al seu costat, trucar-nos per analitzar el pròxim rival... era perfecte”, explica emocionat.

Abans de fer les maletes al 2013 va ser partícip de l’equip de Rubi: un grup d’amics. “Imagina com era la convivència que encara tenim un grup de WhatsApp i parlem diàriament, diu molt de la qualitat humana d’aquell vestidor. No vam poder fer res davant l’Almeria però la ciutat va creure que arribar a Primera era possible”. Era el moment de dir adeu, l’esperava l’Omonia de Nicòsia xipriota. “Quan t’arriba un tren has d’escollir entre pujar-hi o deixar-lo passar, no me’n penedeixo. Volia sentir coses diferents, necessitava arriscar. Viure allunyat dels teus és difícil però em vaig adonar de la vàlua de tenir la família al costat o poder prendre un cafè amb qualsevol amic”. Un curs al Múrcia va ser l’avantsala del seu fitxatge per l’Olot, que capitaneja amb ofici i fermesa des del 2015. “Si no mantingués la il·lusió per jugar hauria plegat. Tinc l’esperit d’un juvenil i les idees clares”, conclou un dels ídols de Montilivi.