¿On és el límit de Marc Márquez?

El pilot de Cervera guanya el seu cinquè Mundial de Moto GP i Honda ja pensa en un futur en què el català intentarà igualar el palmarès de Rossi i Agostini

Es veia a venir. Que Marc Márquez guanyaria el títol de MotoGP del 2018 era una evidència de tal dimensió que només era qüestió d’endevinar el moment que ho faria. I el català ha fet fàcils els pronòstics, ja que se l’ha emportat a la primera ocasió. Per no haver de patir, per fer contents els seus principals enamorats, que són també els que el paguen -els responsables d’Honda, que jugaven a casa- i per no haver de traginar fins a Austràlia la maquineta de videojocs amb què ahir va celebrar la victòria, després d’estirar-se a terra perquè li posessin bé l’espatlla que s’havia tret de lloc durant la cursa. Encara sort.

Márquez, o tot o res. La d’ahir va ser la vuitena victòria de l’any, la tercera consecutiva, i el tretzè podi de quinze possibles. Sempre ha pujat al podi, excepte en les dues úniques curses que no ha puntuat: a l’Argentina, on el van penalitzar després d’una actuació esbojarrada, i a Itàlia, on va caure el dia que Lorenzo aconseguia la seva primera victòria amb Ducati. La cursa de Mugello va marcar un punt d’inflexió de la temporada, no només per al mallorquí, sinó també per al de Cervera, que a partir d’aquell moment va posar la directa cap al seu setè títol mundial, el cinquè a la categoria reina, a només dos dels que té Rossi i tres dels que va acumular Giacomo Agostini en aquesta Divisió d’Honor. Els dos italians tenen nou i quinze títols respectivament, sumant els de les diferents cilindrades.

Segons Àlex Crivillé, “el límit de Márquez és inimaginable”. Des de fa temps, tenint en compte que el pilot d’Honda només té 25 anys, al pàdoc del campionat s’ha instal·lat la brama que diu que la fi del regnat del Tro de Cervera ni tan sols treu el cap per l’horitzó. Després d’empatar a cinc diplomes amb Mick Doohan, són molts els que diuen que no trigarà gaire a igualar els campionats del Dottore Rossi, i que potser podria atrapar Ángel Nieto i els seus 12+1, o igualar els 15 d’Agostini.

Després que el 2013 es convertís en el campió més jove de la història (21 anys) en la seva primera participació a MotoGP, i que l’any següent s’emportés el campionat amb un impressionant rècord de 13 victòries (de 18 possibles) tothom assegurava que Márquez no baixaria del tron mai més. Però la temporada següent va ser molt dura. De cop i volta, l’Honda RC213V no semblava tan competitiva com la temporada anterior, i les Yamaha de Lorenzo i Rossi el van superar en la classificació final després que el català només pogués guanyar cinc vegades, amb sis abandonaments. El 2016, amb el canvi dels pneumàtics Bridgestone pels Michelin, la situació es va capgirar i Márquez va superar els dos pilots de la marca dels diapasons.

Aquest any, el rendiment de l’Honda s’ha vist eclipsat pel de la Ducati. La del 2018 és, probablement, la millor moto que han construït els de Borgo Panigale des del 2013. Ho hem vist des de començaments de temporada, amb la victòria de Dovizioso a la cursa inaugural de Qatar, o amb l’actuació d’ahir -fins que va caure-, i ho hem pogut confirmar amb el clic que va fer Lorenzo des que li van fer a la moto les millores que havia demanat a partir de la cita de Mugello.

Contra els pilots i la mecànica

A diferència de l’Honda, la moto italiana rendeix millor als circuits que exigeixen un motor més elàstic, amb més acceleració. Aquesta qualitat arriba gràcies a una gestió de l’electrònica més adequada en la Ducati. Actualment, a les rectes l’Honda corre tant com la Ducati. Això ha deixat de ser un problema. Però la principal diferència entre les dues motos és la forma en què arriben a la sortida dels revolts. Per això Márquez va quedar tan satisfet amb la victòria a Tailàndia, on va superar Dovi al penúltim revolt, un viratge amb unes característiques més adequades a la moto del de Forli que a la del lleidatà.

És clar que el criteri de Lorenzo a l’hora de fer evolucionar una moto és molt encertat. Ho hem vist en el passat amb la Yamaha, i ho estem veient aquesta temporada amb la Ducati. Tal com va, la moto vermella començarà el 2019 com a favorita des del punt de vista mecànic. Aquest és el principal factor que fa pensar que Márquez no ho tindrà gens fàcil l’any vinent, i que no es pot assegurar mai que el títol ja el té a la butxaca abans de començar, per molt bo que sigui com a pilot, que ho és.

Hi ha més factors que fan pensar amb prudència. Un altre és la reacció que s’espera de Yamaha. La marca dels diapasons no es pot permetre un altre any tan discret com aquest. Necessita reaccionar, no únicament per tornar a guanyar, també per no perdre Viñales, que n’està fart i ha rebut propostes per tornar a Suzuki, i per evitar que Rossi pengi el casc abans del previst.

A Honda hauran de treballar de valent aquest hivern per recuperar l’hegemonia perduda. Però, quina moto faran? La lògica diu que s’ajustarà a l’estil de conducció del seu pilot franquícia. L’adaptació a la moto de l’ala daurada no serà fàcil per a Lorenzo. El seu estil de conducció s’assembla més al de Pedrosa que al de Márquez, i això pot ser un handicap amb una moto pensada per a una conducció stop & go, com acostuma a fer el cerverí. Márquez clava els frens abans d’entrar al revolt, i no accelera (radicalment) fins que ja és a la sortida del viratge. La tècnica de Lorenzo és diferent: frena una mica abans, però deixa que la moto flueixi al revolt, que corri amb inèrcia, per accelerar progressivament des de la meitat del radi.

És clar que si vol treure partit d’una màquina feta a mida del campió, Lorenzo haurà de modificar l’estil de conducció. Trigarà més o menys, però s’hi acabarà adaptant; ja ho hem vist amb la Ducati. I que això passi pot ser un altre motiu de preocupació per a Márquez i un argument més per pensar que encara que el seu regnat sembli etern, no està escrit que ho sigui.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF