El líder no exerceix com a tal a Vigo

Enviat especial a VigoCansat i més lent que altres cops, Messi va aconseguir a Balaídos tancar la volta perfecta . 19 partits de Lliga consecutius marcant, enviant la pilota al fons de la porteria d'absolutament tots els rivals. Una fita increïble d'un jugador que aquesta setmana havia jugat 180 minuts amb la seva selecció, 90 dels quals als 3.650 metres d'altitud de La Paz. Però Messi no va descansar ni un segon, afortunadament per als seus companys, ja que ell i un gran Tello van ser els únics futbolistes que van donar la cara sobre la gespa de Balaídos. La resta, silenci.

El líder, cansat pel virus FIFA i amb el cap pensant en París, no va merèixer guanyar a Vigo. I no ho va fer, ja que Oubiña va empatar en els últims segons del partit, quan el Celta ja no tenia idees però encara tenia fe. Un gol que feia justícia a un partit amb més gols que joc. Una relliscada que al final no té conseqüències negatives per a l'equip, ja que el Madrid també va empatar a la Romareda i el coixí continua sent de 13 punts.

Vigo no va veure una bona versió del Barça. D'excuses i condicionants per entendre el partit dels homes de Tito Vilanova en tenim un munt, però el resultat va ser un partit molt fluix. De fet, un dels grans aliats del líder va ser l'ansietat d'un Celta que per joc potser no mereix ser a la zona de descens, però no sap com lluitar contra la seva pròpia ansietat. Durant la primera part va ser millor i va arribar a marcar el primer gol del partit, però en cap moment es va creure que podia derrotar un Barça de circumstàncies, entre lesionats, jugadors afectats pel cansament i altres directament en un moment baix de rendiment.

Per al Celta el partit era una final. Per al Barça, en canvi, era una etapa més, gairebé un tràmit administratiu. Un partit incòmode, encaixonat entre partits de seleccions. Amb mig equip fora de la convocatòria per les ferides de guerra dels partits de la selecció estatal i els altres amb el cap pensant en el París Saint-Germain, el Barça va ser una caricatura d'ell mateix durant els primers 45 minuts. Un equip de ritme lent, sense espurna ni màgia. Un equip incapaç de seduir, que provocava badalls en lloc d'aixecar sospirs i passió. El Celta, amb una defensa ordenada i avançada i la motivació pròpia de qui veu com l'aigua li arriba al coll, va merèixer més sense ser millor. Era un equip intens, de mirada seriosa i amb una idea de joc ben clara que va obtenir la seva recompensa en el gol de Natxo Insa.

El Barça, en canvi, defensava malament perquè jugava malament. Bartra, per fi titular, va patir de valent i gairebé comet penal sobre Park, però els patiments van ser col·lectivitzats, ja que Piqué, un dels que arribava al duel amb les cames més cansades dels duels internacionals, va jugar molt per sota del seu nivell. Montoya va entendre que no podia fer gaires excursions i Alves va jugar sense pena ni glòria. Ara bé, si Pinto, en el seu retorn a l'estadi que va ser casa seva, va rebre 2 gols, va ser perquè l'equip no va saber manar, jugar ni pressionar.

Mateu Lahoz

Entre el cansament, la falta de preparació i els sempre incòmodes arbitratges de Mateu Lahoz (no va xiular un possible penal sobre Messi), el Barça no va recuperar la veu fins que Messi i Tello, tot cor, van posar-hi coratge. L'argentí va crear complicitats amb l'extrem de Sabadell, fantàstic en l'actitud, genial en les jugades individuals i excels en el xut del gol de l'empat just abans del descans. Si el primer gol va néixer d'una assistència de Messi des de terra, el segon va seguir el mateix guió amb papers invertits: assistència de Tello i Messi superant Javi Varas arribant per darrere els centrals.

Tello va saber aprofitar millor que cap altre jugador els minuts de què va disposar, i va sumar arguments a la seva causa, a diferència d'altres jugadors normalment suplents. Song va demostrar les seves virtuts en tasques defensives, però no sumava en atac; Thiago intentava cridar l'atenció a l'estadi on el seu pare va ser un ídol sense sort, i l'acció més destacada de Cesc va ser guanyar-se una groga per protestar. Alexis tampoc va poder demostrar ser el tros de jugador que ell afirma ser. I amb tants jugadors claus jugant per sota del seu nivell, el resultat no podia ser res més que un partit fosc, sense ocasions clares, sense continuïtat, sense domini.

Amb 1-1 al descans, el Barça va fer un pas endavant a la segona part, amb més control de l'esfèrica, especialment un cop van començar els canvis amb minuts per a Andrés Iniesta i David Villa. Quan Leo Messi i Cristian Tello es van inventar l'1-2 semblava que el líder tornaria a sortir-se amb la seva, però Borja Oubiña va aconseguir empatar al final i va fer justícia, no tant pel joc local com per la falta de màgia d'un líder que tanca una setmana complicada per treballar i ja pot començar a pensar en el PSG.