PRIMERA DIVISIÓ
Esports 01/10/2022

L’últim adéu a Isidre Sala, el gran capità del Girona

El jugador amb més partits de la història del club serà recordat en la visita de la Reial Societat

3 min
Isidre Sala, el gran capità del Girona

GIRONAEren, aproximadament, tres quarts de deu del vespre del dijous 26 d’agost del 1976. Aquella nit, a Montilivi, Isidre Sala va arrencar a plorar. Indiscutible des de la seva arribada al club el 1963, deixava enrere 432 partits oficials vestint la samarreta blanc-i-vermella. Ningú no l’ha defensat més cops i segurament ningú no l’ha defensat millor. “Ha sigut una gran alegria el fet de veure com m’ha tractat la gent. Estic trist per acomiadar-me del futbol, però l’homenatge és immillorable. M’anaven regalant coses i no m’adonava de res. De fet, ha arribat un punt en què no estava als meus cabals. Són detalls que mai oblides”, explicava el gran capità al diari Los Sitios durant la seva última nit com a jugador.

El 22 de setembre passat el seu cor es va aturar després d’una llarga malaltia. Aquest diumenge el club gironí li rendirà un últim comiat durant els minuts previs al partit contra la Reial Societat (18.30 hores, Movistar LaLiga). Si en la nit del seu homenatge com a futbolista, fa 46 anys, va ser la seva dona qui va fer el servei d’honor, aquest cop serà la seva filla qui s’asseurà a la llotja per contemplar allò que el seu pare va ajudar a construir al llarg d’una trajectòria exemplar. Perquè si el Girona és a Primera Divisió, és gràcies a persones com Isidre Sala, que es van esforçar per mantenir el club viu en èpoques complicades. Persones que es van convertir en referents.

“Isidre Sala sempre ha estat un home d’una honradesa tremenda. Era un fantàstic futbolista, però també una excel·lent persona”, deia d’ell José Emilio Santamaría, el seleccionador espanyol que va convertir el central nascut a Vilamalla el 29 de setembre del 1940 en l’únic futbolista del Girona que va jugar en uns Jocs Olímpics. Van ser a Mèxic, el 1968, on va ser declarat cavaller de l’esport. “Ha donat prestigi a l’esport provincial. El fet que Girona hagi tingut un esportista olímpic anima qualsevol marrec que vulgui practicar esport”, assegurava Francisco Gutiérrez, delegat provincial d’esports. “Ha sigut un home que ha defensat durant tretze anys en una ciutat com Girona, se li ha de donar les gràcies per haver situat el nom a una gran altura”, confessava Mauricio Grau, ponent d’esports de l’Ajuntament de la ciutat.

Per la seva part, la Federació Catalana de Futbol va entregar-li la Medalla d’Argent al Mèrit Esportiu, premiant la fidelitat de Sala, que primer a Vista Alegre i més tard a Montilivi, en tot moment va competir a Tercera Divisió amb el Girona malgrat les condicions futbolístiques i les ofertes rebudes per poder fer el salt a categories superiors. També va intentar pujar a Segona amb el club gironí, però mai ho va assolir i va caure en tres promocions d’ascens.

Isidre Sala amb la seva dona durant el partit d'homenatge del 1976

La llonganissa i un got de vi

Sala és la nostàlgia d’un futbol i una societat que de mica en mica van desapareixent. Tothom el defineix com un senyor i més enllà de l’immens llegat que va crear damunt del terreny de joc, el seu gran títol és observar com se’l recorda com una bona persona. Un home familiar i coherent amb els principis amb els quals va ser educat en uns temps en què no calia signar acords, perquè les encaixades de mans no es traïen. N’hi havia prou amb la paraula i ell en tenia. Benjamí Colomer, el president que el va fitxar, s’emocionava a L'Esportiu donant una ullada a la seva arribada: “Jugava a Figueres i vaig anar a casa seva a parlar amb el seu pare. El primer que va fer va ser treure la llonganissa i un got de vi”.

“Molt es podria escriure i segurament s’escriurà, al voltant de l’homenatge que l’afició del Girona, acceptant la iniciativa de la directiva, va brindar a Sala. S’utilitzaran molts adjectius i tots empal·lidiran davant la realitat. Per això nosaltres ens limitem a dir que va ser emotiu. Mai s’havia sentit a l’estadi una ovació tan estrepitosa com la que va tronar en el moment en què Sala, després d’haver jugat quinze minuts, va abandonar el terreny de joc. La gent, dempeus, l’aclamava. Ell, després de saludar com ho fan els grans, va buscar el passadís per amagar-se al vestidor i donar curs a les emocions”, es pot llegir a la crònica d’aquella nit. “No esborraré del meu cor l’estima i agraïment cap al Girona”, opinava Sala, convertit en llegenda.

stats