26/10/2022

És l'hora dels valents, Diego

2 min
L’entrenador de l’Espanyol, Diego Martínez.

El panorama de l’Espanyol és, t’ho miris com t’ho miris, desolador. Ni projecte esportiu, ni projecte social, ni res. I ningú no se’n fa responsable. Anem cap al precipici sense conductor. No hi ha cap dirigent amb autoritat moral (ni simplement amb autoritat) per donar un cop de puny a la taula, per sacsejar l’entitat i per enviar un missatge amb sentit. L’única sortida que li queda a l’Espanyol per resoldre els seus problemes estructurals és que Chen vengui el club. Això ja no té més recorregut. Mai no havíem estat tan sanejats. Mai no havíem estat tan malament. 

Però mentre no arriba la venda, hem de resoldre el futur immediat. Queden dos mesos perquè s’obri el mercat d’hivern: confiem que arribin tres o quatre fitxatges que donin un rendiment més semblant al de Joselu o Brian Olivan que no pas al de Lazo o Dani Gómez. Les posicions semblen clares. Per ordre d’importància, central, extrem, porter, lateral dret. Amb aquests reforços no hauríem de patir per aconseguir el mediocre objectiu de la temporada: la permanència.

Ara bé, abans del mercat d’hivern hi haurà l’absurda aturada per culpa del Mundial de la ignomínia. Dos mesos sense Lliga que es faran encara més insuportables si els passem en zona de descens. Dos mesos en què, si estem entre els tres últims, l’F5 no ens donarà cap bona notícia. I és més que possible que sigui així: dos partits consecutius a fora (Mallorca i Atlètic de Madrid) i l’últim, en dimecres, a casa contra el Vila-real. 

Què s'ha de fer? Canviar. Recuperar la nostra essència i mostrar amb fets allò que diem que som: un club de planter. Perquè la crisi de jocs i resultats va acompanyada d’una crisi d’identitat: el dia del lamentable partit contra l'Osasuna només hi havia un jugador de la casa a l’onze inicial. I, en el millor dels casos, n’hi ha dos. Diego: juguem-nos aquest esprint final abans de l’aturada amb els nanos de la casa. És l’hora de Joan Garcia, d’Omar, de Simo, de Pol Lozano, de Nico Melamed. Amb els habituals Darder i Puado, ja en tenim set. Potser és arriscat. Molt arriscat. No com jugar amb els infal·libles porters que han estat titulars fins ara. Ni com jugar amb Óscar Gil o Calero al lateral per evitar qualsevol atac perillós. Per no parlar dels encerts dels centrals veterans i inexpugnables. O de l’equilibri que dona Vini al mig del camp. Veig difícil superar els riscos que hem assumit fins ara amb determinats jugadors.

Demano una oportunitat per a aquests nois perquè els que han jugat fins ara no se n’han sortit. Tres partits. És el seu moment. És l’hora dels valents. I dels coherents.

stats