L’Espanyol torna al cicle de les llàgrimes

D'entrada, un avís: com a culer furibund i precàriament civilitzat, entenc que la millor mostra de respecte que es pot dispensar a un antagonista és tractar-lo des de la trinxera. És, en última instància, una mostra de reconeixement. Perquè probablement no hi ha cap forma més humiliant de tractar l’Espanyol que aplicar allò del paternalisme, el "pobrets, que són catalans" i el "que no baixin, sisplau".

Fet el preàmbul, els volia confessar que durant tota la setmana he elevat oracions a déus foscos perquè fessin possible que un any més l’Espanyol es presentés al derbi en mode ploramorts, amb terribles planys de dolor i elevant un voluminós cartipàs de greuges als tribunals civils i penals. Semblava que els déus ignorarien els meus precs, però, ves per on, al final la pulsió preescolar s’ha imposat i no ens hem estalviat la diatriba de cada any gràcies a la cautelar a Lewandowski. 

El cicle de les llàgrimes de l’Espanyol es compon de polèmiques artificials i de forçar fins a l’absurditat sentiments d’opressió i injustícia. El cicle de les llàgrimes té dolents oficials com els barcelonistes de rauxa, a l’estil de Piqué, Suárez i Laporta, però també obre la porta a fenòmens més curiosos com la croada contra els mitjans de comunicació. L’Espanyol, amb una massa social que s'acosta al 3,6% de la població catalana, es vol sempre en prime time i, si no es dona, es dispara un victimisme no exempt de conspiracionisme. I en una particular versió de l'“Habéis matado a Lady Di” que ara fa vint anys van haver de sentir dir-se uns paparazzis que seguien Isabel Sartorius, l’afició perica sempre té un moment per recordar-se dels periodistes com a causants dels seus mals. Però el cicle de les llàgrimes és omnívor i holístic, una casa gran del retret on cap tothom: àrbitres, Federació, Lliga, UEFA, FIFA i l’OTAN, si cal, també poden aparèixer com a assenyalats en els exabruptes quadrimestrals dels blanc-i-blaus. 

I és trist, perquè l’Espanyol demostra sobradament en la seva història quin camí li ha servit per ser gran o -en un consol perfectament plausible- per amargar l’existència al Barça. I si recordem Clemente o Camacho, allà hi havia poca queixa, grans jugadors i molt de futbol. Hi havia un equip que feia la seva i mirava de ser millor que el rival al camp. En temps recents, i sent un club econòmicament modest, amb Tamudo, De la Peña i Luis García l’Espanyol s’havia dedicat a jugar i a deixar de banda l’opció del plor i l’atac verbal contra el veí. I li havia anat bé. 

El cicle de les llàgrimes no ajuda gens l’Espanyol. I, si m'ho permeten, com a rival i antagonista d’ahir, d’avui i de sempre, tampoc ajuda el Barça, que té dret a un derbi amb cara i ulls, a un derbi gran de veritat. Mentre el cicle de les llàgrimes continuï publicant noves entregues, això no serà possible.