La joguina de Silvio Berlusconi
BarcelonaEl 1980 la dictadura militar que manava a l'Uruguai havia organitzat un referèndum per modificar la Constitució i així poder-se mantenir en el poder. Els militars, però, no les tenien totes -de fet, perdrien amb un 57% dels vots en contra-, motiu pel qual van organitzar molts actes culturals i esportius aquell any per intentar guanyar-se el favor del poble. Un d'aquests esdeveniments era una proposta d'un empresari que havia ideat organitzar un mundialito per recordar els 50 anys del primer Mundial de la història, aquell organitzat i guanyat el 1930 per l'Uruguai. Un torneig que canviaria la història del Milan, per estrany que sembli.
El torneig, guanyat per l'Uruguai davant el Brasil, va ser el primer torneig de futbol important on els drets televisius a Itàlia van ser comprats per un canal privat. Concretament, per una televisió llombarda anomenada Canale 5. El propietari era un home de negocis d'èxit que fins llavors no pensava gaire en el futbol. Es deia Silvio Berlusconi. Un home que havia vist clar que calia invertir en la televisió però no trobava la manera de trencar el monopoli de la RAI. El futbol li va donar aquesta oportunitat, ja que va pagar una milionada als militars uruguaians perquè organitzessin el torneig, a canvi dels drets, que, a la vegada, va revendre a la RAI, amb la qual cosa va obtenir beneficis. Aquella operació de pas li va obrir els ulls sobre el potencial del futbol.
Segons Giuseppe Berta, catedràtic d'economia de la Universitat Bocconi de Milà, Berlusconi va ser "el primer a entendre el poder de la televisió, el futbol i el màrqueting per establir una posició forta en la política i l'economia". Així, aquest home fet a ell mateix va començar a organitzar el 1981 el Mundialito de clubs a Milà, torneig jugat del 1981 al 1986 i en el qual el Barça va participar diferents cops, i es va convertir en un dels testimonis de l'inici de la relació amorosa entre Berlusconi i el calcio . Cada torneig li va comportar beneficis econòmics, ja que en feia la producció televisiva, motiu pel qual només va deixar d'organitzar el torneig quan va fer un pas endavant en la seva aventura esportiva: el 1986 va comprar el Milan, que estava a un pas de la fallida econòmica. Curiosament, el 1985 havia intentat comprar l'Inter sense sort.
Aquella operació per comprar el Milan mai va quedar clara del tot. Berlusconi, que llavors ja havia guanyat el duel a la RAI i dominava les audiències amb els seus canals i programes plens de noies ensenyant pit i cuixa, va aconseguir fer fora el vicepresident, l'exjugador Gianni Rivera, després de pagar diners a grups d'animació perquè fessin pressió. Els empresaris que van interessar-se per comprar el Milan van rebre pressions judicials. Giancarlo Parretti va explicar al periodista Massimo Solani, l'autor del llibre Non solo coppe. Berlusconi e il Milan : "Em van obligar a regalar el Milan a Berlusconi, vaig rebre tot tipus de pressions".
Del Milan al poder
Quan Berlusconi va comprar el Milan, va afirmar ja d'entrada que calia fer "la millor plantilla del món". Tres anys després de comprar un club que veia com un jugador era fet fora de casa perquè no es pagava el lloguer (l'anglès Mark Hateley), i que venia de ser eliminat pel modest Waregem a la UEFA el 1985, Berlusconi aterrava a Barcelona per veure com el seu equip golejava l'Steaua de Bucarest per 4-0 en la final de la Copa d'Europa davant 95.000 italians (el règim de Nicolae Ceausescu no va permetre la presència d'aficionats romanesos). Berlusconi va alçar la copa amb declaracions que servien per imaginar que algun dia entraria en el món de la política. "Cal guanyar la final. Som treballadors honrats. En canvi, els romanesos són comunistes". Tres anys per fer del seu equip el millor del planeta, ja que aquell desembre guanyaria la Copa Intercontinetal al Japó.
El 1994 el Milan guanya la seva tercera Lliga de Campions amb Berlusconi com a propietari golejant el Barça a Atenes. Tres títols europeus en vuit anys de mandat per a un empresari que havia fitxat els millors jugadors i ajudava els grups d'ultres de dretes del Milan per fer fora els d'esquerres de San Siro. Curiosament, és amb un club que solia representar l'esquerra milanesa que Berlusconi es fa un lloc a l'espai públic. I aquell 1994 anuncia que fa el salt a la política amb la creació del partit de dretes Força Itàlia el gener del 1994, partit que pren el nom dels càntics dels aficionats de la selecció italiana de futbol. Berlusconi revoluciona la política amb una nova imatge. De fet, l'anunci que entra en política el fa afirmant: "Baixo al terreny de joc". Berlusconi obté el 21% dels vots i és escollit primer ministre gràcies a una coalició, però al desembre perd el càrrec per problemes interns. Aquesta Lliga de Campions guanyada contra el Barça el 1994 és l'única guanyada pel Milan amb Berlusconi manant a Itàlia. Les altres s'han guanyat sempre amb ell liderant l'oposició, quan utilitza el futbol per reforçar la seva imatge.
Segons Berta, "el futbol ha jugat un paper clau per construir la seva imatge d'home d'èxit". "El fitxatge de Balotelli no és políticament casual. L'ha fitxat durant la preparació d'unes eleccions, i consolida així la seva imatge d'home que aconsegueix fitxatges impossibles". Segons alguns estudis, el fitxatge de Balotelli va donar a Berlusconi entre l'1% i el 3% més de vots en unes eleccions que gairebé guanya. "No podem entendre Berlusconi sense la televisió i el futbol. Sense el Milan", conclou Berta.
