Impotència i enveja culer
El Milan va aixecar el títol de campió d’Itàlia diumenge. El primer després d’una dècada en blanc. En tot el segle XXI, el gegant rossonero només ha aconseguit tres campionats. Per brandar vells fantasmes, al Camp Nou s’ha citat moltes vegades el Milan com a exemple de depauperació. El perill existeix. La situació econòmica i esportiva del club català no permet més errors. L’ostracisme perenne és una realitat que està tot just girant la següent cantonada. Però, malgrat aquesta perspectiva i que l’aficionat té raons per veure-ho tot negre després d’un any soporífer ple de males decisions, el Barça no és al pou. Cal prendre distància –els periodistes, els primers–. Anem a cop de titular, amb decisions preses a base de testosterona, sense la pausa i la mirada llarga que requereix l’esport d’elit.
L’equip de Xavi, després d’un inici de competició ple de desencisos amb Koeman, ha acabat segon a la Lliga (l’any 2003 va quedar sisè), sense deixar-se superar per la terna d’aspirants habitual i sense estar gaire lluny del Madrid futbolísticament parlant. Tot i que l’efecte Xavi va durar poc més de dos mesos, el Barça va demostrar que els blancs no són inabastables. Ni a la gespa ni als despatxos. Òbviament, no ens farem trampes al solitari: les sensacions d’aquest final de curs són frustrants i ens arrosseguen cap a un pessimisme desenfrenat, però cal fer una lectura global de la temporada, analitzar des d’on es venia l’estiu passat per entendre el punt en què ens trobem. Els fonaments d’aquest Barça estaven podrits. I per molt que durant dos mesos la façana ens deixés embadalits, l’equip estava construït sobre un fangar.
Araujo, Pedri, Gavi, Ansu, Ferran, Nico, Eric... la columna vertebral hi és. Si Laporta aconsegueix activar les famoses palanques econòmiques i Alemany i Xavi l'encerten amb la planificació –s'haurà de ser enginyosos–, l'any que ve es guanyaran títols. O, almenys, es competiran, que és l'únic que se li pot exigir al Barça. Ser-hi sempre. Jugar bé, tenir identitat i competir fins a l'últim dia. Com ha fet el futbol femení a Torí. Com va fer el bàsquet a Belgrad malgrat la decepció de l'enèsima derrota a la final four.
Han sigut mals dies per als culers. Edulcorats per les carabasses de Mbappé a Florentino i l'èxit de Guardiola a la Premier, que suposa alhora un sentiment d'enveja i impotència absolut. Però, malgrat tot, si es prenen decisions valentes, el Barça no es convertirà en el Milan: hi ha talent i lideratge a partir del qual fer créixer un projecte guanyador.
