Les il·lusions estivals
BarcelonaEls anys de travessia pel desert del Barça passen factura. A molts els costa ara il·lusionar-se amb l’equip. Si a això s’hi afegeixen les ferides pròpies de la cursa electoral recent, la situació empitjora i l’escepticisme deixa pas als primers calfreds de la depressió imminent. Anem a pams.
El Kun Agüero. No seré jo qui els descobreixi això tan divertit i tan difícil de rebatre del Kun Agüelo. Però per més que estigui en l’etapa final de la seva carrera, parlem d’un jugador genial, d’algú que millora rotundament Braithwaite. A més, és carismàtic i té el gen més buscat, el gen de qui, no se sap com, ha aconseguit el trofeu de l’amistat de Messi.
Eric García. Massa jove, al City no jugava, fa cara de gendre endreçat, de comptable afiliat a l’últim artefacte electoral dels deixebles de Duran i Lleida. Bé, tot és profundament cert. Però tampoc Piqué semblava un terrorífic central amb bigoti i cabellera dels que cremaven la gespa dels estadis els anys 70. I mireu, si tot va bé, Eric farà el relleu generacional i pot fer tàndem amb Araujo o Mingueza; tindríem, per primer cop en un lustre, centrals sense por de córrer enrere, centrals que si tomben la cantonada i perden l’autobús tenen cames per arribar-hi.
Koeman. El responsable d’haver tornat al Camp Nou el vergonyós doble pivot, desterrat des de temps de Van Gaal. Algú que no està clar que sigui capaç d’arrossegar els jugadors. Algú en què el president creu com vostè creu en la transmigració de les ànimes. Bé, sí, però Koeman també és l’home que l’any passat va entendre que calia empaquetar certs veterans i que, per primer cop en anys, va encadenar mesos de bon joc, mesos d’acabar els partits amb una quinzena d’ocasions.
Laporta. Semblava madur, savi i reformat, però la decisió de col·locar la seva germana al club ens recorda que l’aroma del futbol bananer dels 80 segueix aquí, entre nosaltres. Segurament no som una top 5 corporate governance best practises a escala global, però és que per guanyar la Champions el que cal és jugar bé i seguir un pla, cosa que Laporta, oh, ja va aconseguir fa temps. I venint de més avall.
El futbol, estimats lectors, és la indústria de la il·lusió. Era un geni, qui va inventar allò de l’“aquest any, sí”. La il·lusió no entén d’arguments, de noms, d’entrenadors. El dia que la il·lusió estival declini serà el dia de deixar aquest esport, comprar-se un xandall i irrompre al bingo. Fins que aquest dia no arribi, sisplau, facilitem ja les sortides d’Alba i Piqué, que necessitem creure i vibrar.
