100 hores de viatge fins a la Meca del tenis

Fa mig segle, Gisbert, Gimeno i Arilla van formar-se en terres australianes

“Ningú beu cervesa com els australians. Era impactant. Els jugadors es podien beure 10 cerveses cada nit, i després, a la pista, et feien miques”, recorda Juan Gisbert, el primer espanyol que va arribar a la final de l’Open d’Austràlia, el 1968. Gisbert (Barcelona, 1942) fa dècades que viu a Miami, després de casar-se amb una nord-americana i fer negocis en un país on va arribar a organitzar tornejos de tenis benèfics amb estrelles de Hollywood com Chuck Norris, que sortien a la pista per intercanviar cops amb ell. Queden lluny els mesos que va viure a Austràlia el 1967, “en pensions de mala mort”, per intentar millorar el seu nivell de joc sobre la gespa australiana.

“Austràlia és una de les Meques del tenis. Últimament les coses han canviat, però, als anys 50 i 60, parlar d’Austràlia era parlar d’una terra promesa”, diu Andrés Gimeno (Barcelona, 1937). Ara fa mig segle, el 1968 i el 1969, dos barcelonins van fer història a l’Open d’Austràlia, a l’arribar a la final de manera consecutiva. Gisbert ho va fer en l’última edició en què el torneig no acceptava la participació de professionals, i va perdre la final contra l’australià Bill Bowrey en quatre sets. El 1969, en la primera edició amb la participació de professionals, Gimeno va caure en tres sets amb Rod Laver, un dels noms icònics del tenis australià, amb 11 títols del Grand Slam al seu palmarès. Gimeno, de fet, va ser dels primers tenistes espanyols en conèixer Austràlia, quan el 1958 ell i el també barceloní Josep Lluís Arilla van ser escollits per Warren Woodcock, un tècnic de la federació australiana, per formar part d’un grup de sis jugadors estrangers convidats a jugar uns mesos a Austràlia. “Va ser impactant. A vegades 10.000 persones omplien les pistes per veure entrenaments”, recorda Gimeno.

L’Open d’Austràlia, que viurà la 107a edició a partir de la setmana vinent, sempre ha sigut el torneig maleït per al tenis estatal, amb un sol triomf, el que va guanyar Rafa Nadal el 2009. Durant dècades, de fet, no hi va haver participació espanyola per una qüestió logística, amb la sola excepció d’Enrique Maier, un barceloní fill d’alemanys, que va participar-hi el 1935, després de fer el llarg viatge per mar. Quan Gimeno i Arilla van anar a Austràlia el 1958, van estar més de sis dies viatjant, i van haver de canviar set vegades d’avió en una època en què no es podien fer vols gaire llargs, cosa que obligava a fer escala cada dos per tres. El 1965, però, la selecció espanyola es va classificar per jugar per primer cop la final de la Copa Davis després de derrotar l’Índia a les pistes del Reial Club de Tenis de Barcelona, i se citava d’aquesta manera a Sydney amb els australians, que havien guanyat 12 de les anteriors 15 edicions. El madrileny Manolo Santana, el vallisoletà Juan Manuel Couder i els catalans Juan Gisbert, Josep Lluís Arilla i Jaume Bartrolí van ser els escollits per jugar la final, que van perdre per 4-1. El 1967 Espanya tornaria a la final, en aquest cas a Brisbane, per perdre de nou amb els australians.

Després d’aquella final del 1967, la federació australiana va acceptar una proposta espanyola per permetre a Orantes i Gisbert quedar-se tres mesos entrenant-se sobre gespa. “Llavors a Austràlia es jugava sobre gespa, no com ara, que es juga sobre pista ràpida. I per millorar el nivell, ens vam quedar entrenant-nos allà, una aventura genial que va ajudar-me molt”, recorda Gisbert, que arribaria el 1968 a la final. “Va ser un gran any, aquell. Vaig acabar la carrera de dret i vaig ser finalista. El meu pare sempre va exigir-me seguir estudiant, i només les gestions de Juan Antonio Samaranch van ajudar-me per poder competir”, recorda un Gisbert a qui la carrera de dret li va servir per fer fortuna en terres americanes. Mig segle després el tenis ha canviat tant que a Austràlia fa 43 anys que no hi guanya un australià.

EDICIÓ PAPER 17/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF