L'hora de competir
Periodista de Catalunya RàdioSi m’haguessin preguntat just després del gol salvador de Marcos Rojo per les opcions de l’Argentina d’eliminar França, probablement us hauria dit que gairebé cap. És objectiu que el partit de l’'albiceleste' contra Nigèria -igual que contra Croàcia- va ser un desastre, amb Mascherano regalant pilotes i cometent un penal absurd, sense pla ni un bri de creativitat que no surti dels peus de Messi i, no cal dir-ho, sense punteria d’Higuaín, fins al punt que el gol el va haver de marcar un central. Però, ves per on, a mesura que s’acosta l’hora, em miro la França dels Griezmann, Mbappé, Pogba i companyia, i la veig menys ferotge del que m’esperava.
Per descomptat, si tenen les mateixes facilitats que van tenir els davanters nigerians, no hi haurà partit, però hi ha alguna cosa en l’equip de Deschamps que no em convenç. Potser s’han dosificat conscientment durant la primera fase i avui es destapen, però ja els esperàvem fa dos anys a l’Eurocopa de casa seva i es van acabar estavellant a la final contra Portugal. I, per més malament que juguin i més perdut que sembli Sampaoli, l’instint de supervivència argentí ha tornat a quedar palès: ja se’n van sortir a les eliminatòries i, de moment, continuen aferrats a la seva capacitat de competir.
El mateix argumentari val per a l’Uruguai-Portugal. Els lusitans han arribat al Mundial com a campions d’Europa però fa la impressió que s’han anat esbravant des de l’empat inicial contra Espanya. Pràcticament en paral·lel a la seva estrella. Els uruguaians no són, no ho han estat mai, una oda a l’estètica, però no hi ha manera de fer-los un gol i tenen dos assassins al davant. Potser és que em miro Messi i Suárez més amb el cor culer que no pas amb el cap, i més avui que s’enfronten a Griezmann i Cristiano, però els veig tots dos a quarts.
