24/01/2013

Un gol en pròpia porta

2 min

Tito Vilanova torna a ser a Nova York pel tractament. Éric Abidal és a l'Hospital Clínic per a una revisió de quatre dies. Shakira, per un motiu molt millor, és a la Teknon, amb el Milan al pit i Gerard Piqué descansant al sofà. La vida s'ha entossudit a recordar-nos, aquest any, que està molt per damunt del futbol. I, fins i tot, del Barça. I, amb aquest panorama que tot ho relativitza i que treu transcendència a qualsevol victòria o a una possible eliminació, ens n'anem avui a Màlaga a jugar-nos el primer títol de la temporada.

No és la millor manera de fer-ho, però és la circumstància que ara mateix ens toca viure. El primer match ball per aixecar una copa, doncs, el defensarem amb Pinto al camp, amb Jordi Roura a la banqueta i amb l'ambient social enrarit des del fitxatge de Pep Guardiola pel Bayern i, sobretot, pel ventilador que s'ha engegat -i que gira amb moltes ganes i amb molta merda- per empastifar Víctor Valdés, una figura clau en el millor Barça de la història i en el que ha de passar, encara, durant tot aquest any.

Certament, a la pantera de l'Hospitalet li ha mancat finezza i oportunitat a l'hora de comunicar la seva decisió. Segur que és una situació que decep a molts, indigna a alguns i incomoda a tothom. Però ja està fet, la notícia és aquesta i lapidar a partir d'ara el nostre porter serà marcar-nos un gol en pròpia porta que el Barça no es mereix i que, en aquest moment tan delicat del curs, no es pot permetre. Per fer-nos autogols, aquesta temporada amb els rebots de Mascherano ja anem servits. No cal que nosaltres ens hi sumem.

De cop i volta percebo que la moral del barcelonista s'ha esquerdat. Ni l'insòlit coixí de punts en una Lliga impecable, ni continuar comptant a l'equip amb tres dels quatre millors jugadors del món (Leo Messi, Andrés Iniesta, Xavi Hernández), ni haver recuperat un golejador com David Villa per al tram decisiu de la temporada ja no semblen prou arguments per confiar en les nostres forces fins al mes de maig. A part de la malaltia de Tito Vilanova, la sorpresa del Bayern i el cas Valdés, n'hi hagut prou empatant un partit i perdent-ne absurdament un altre perquè el Reial Madrid de Cristiano Ronaldo, convertit en el parc temàtic del contraatac, ens torni a fer por. Aquesta setmana he sentit més d'un soci i més de dos tertulians que han dit que s'estimen més caure avui a Màlaga que desgastar-nos en semifinals contra un Madrid que, fins i tot habitant en el caos, porta la sisena marxa posada. No entenc aquestes pors. Si no és que la nostra genètica autodestructiva, que teníem amagada, ha tornat a treure el cap.

stats