REPORTATGE

Un gol per a la integració de les dones

La Fundació Barça utilitza el futbol per obrir una porta a les refugiades sirianes al Líban

La Sidra té 13 anys i és refugiada siriana. A diferència de les altres nenes de la seva edat, li interessa continuar estudiant en comptes de pensar en casar-se d’aquí pocs anys. I li encanta jugar a futbol. Somia amb el dorsal número 10. “De gran m’agradaria ser professora d’educació física o jugadora de futbol professional, i jugar com Messi”, explica.

Després d’un llarg hivern de fortes pluges i fred, els núvols negres han ofert una treva i fa sol. El mal temps va causar estralls als campaments de refugiats i va obligar a suspendre les activitats esportives de FutbolNet a l’aire lliure unes quantes setmanes. Després de nou anys d’exili, el futbol es converteix en la vàlvula d’escapament de molts d’aquests nens sirians i en l’únic espai per deixar de pensar en la guerra o en les dificultats com a refugiats. Gràcies a les activitats del programa FutbolNet, la Sidra ha après nous valors com ara superar-se a si mateixa, ser decidida, no tenir por per aconseguir una meta i treballar en equip.

El mes d’octubre passat, la Fundació Barça va posar en marxa a la localitat libanesa de Ghazze, a la vall de la Bekaa, un dels seus programes de FubolNet per capacitar un grup d’entrenadors (homes i dones) i impartir la seva metodologia entre nens refugiats i libanesos d’aquesta zona. Aquesta localitat és un exemple de com la guerra siriana ha canviat la demografia del Líban. Actualment aquí hi viuen uns 35.000 sirians respecte a 15.000 libanesos. La inclusió social dels sirians a la comunitat d’acollida és un dels reptes que s’ha proposat aconseguir la Fundació Barça amb el programa FutbolNet.

Els nens refugiats sirians no comparteixen escola amb els companys libanesos

Abans que comencessin aquestes activitats, la Sidra mai s’havia imaginat que podria estar fent esport amb nois de la seva edat o amb nenes libaneses. En general, els refugiats viuen en assentaments disseminats o en edificis en què només hi ha sirians. Tot i viure des de fa prop d’una dècada al Líban, estan separats de la població libanesa. Els refugiats que van a l’escola ho fan en el segon torn i per això no es relacionen amb els companys libanesos. Altres nens sirians ni tan sols tenen l’opció de poder estudiar perquè han de treballar per ajudar la família arran de les poques oportunitats laborals que els brinda el Líban. Els sirians únicament poden treballar de paletes, de pagesos o en feines de neteja.

Ali Xabab, exjugador professional d’un equip de segona divisió libanès, dirigeix el programa de FutbolNet a Ghazze, on cada divendres, dissabte i diumenge nens sirians i libanesos juguen i s’entrenen junts. Amb un espanyol perfecte, perquè va viure vuit anys a Veneçuela, explica que “la mentalitat d’aquí és que les nenes no poden jugar a futbol”. “Em va costar molt convèncer alguns pares per deixar que vinguessin les seves filles a les activitats”. “Aquí la cosa important és que són ells mateixos els qui posen les regles del joc, i perquè els nens acceptin jugar amb les nenes al seu equip els gols que marquen elles valen el doble”, continua Xabab. A càrrec seu té un equip de deu entrenadors sirians i libanesos, sis dones i quatre homes. La Fundació Barça els paga a cadascun 20 dòlars per sessió. Hanan Abdel Nasser, una noia siriana de 23 anys, va decidir unir-se al programa de FutbolNet perquè li agradava desafiar-se a si mateixa. “Mai he fet esport i molt menys jugar a futbol quan era petita”, assenyala aquesta entrenadora siriana. Abdel Nasser va rebre una formació de tres dies, però les seves ganes d’aprendre i de participar en el programa l’han convertit en una gran educadora i, sobretot, en una gran dona. “M’agrada provar tot el que no conec i fer esport era una assignatura pendent que tenia”, assenyala amb to de complicitat aquesta refugiada siriana.

El somni de Nur Qadri, libanesa de 25 anys, sempre va ser tenir un equip de futbol femení. Filla i germana de jugadors de futbol, va formar el seu primer equip de futbol femení a la Universitat de Zahle (vall de la Bekaa). Va aconseguir convèncer 12 noies perquè hi juguessin però, després d’un any, l’equip es va dissoldre perquè alguns pares no deixaven que les noies anessin a Beirut per participar en campionats interuniversitaris. “Ara entreno nenes. Si continuem fent-ho, i cada vegada participen més nenes en el programa, podrem canviar la mentalitat conservadora de molts pares, i en el futur hi haurà equips femenins a les escoles i universitats”, explica l’entrenadora libanesa.

El programa FutbolNet s’està desenvolupant en altres localitats de la vall de la Bekaa des de fa tres anys. A l’estadi de futbol de Jib Janine, Norham Abu Baker, una noia libanesa de 24 anys, s’esgargamella per intentar que una tropa de 25 nens i nenes de 7 a 11 anys li facin cas. El seu grup és el més nombrós, però Abu Baker té una paciència que pocs aconsegueixen tenir i una experiència de dos anys amb nens refugiats. “Al principi va ser difícil ajuntar nens i nenes al mateix equip i que els nois m’acceptessin com a entrenadora”, reconeix.

La Fàtima, una nena libanesa de 10 anys, és la capitana de l’equip: “Els meus germans ja venien a jugar a futbol aquí i jo també volia aprendre’n, així que em vaig apuntar a FutbolNet”. La visita de la Fundació Barça al Líban, entre el 22 i el 24 de març, va comptar amb quatre exjugadors del FC Barcelona: Dídac Rodríguez, Gemma Giró, Leticia Viñole i Juanjo Carricondo. La delegació del FCB va visitar uns quants assentaments de sirians a Kamed el Lawz, a la vall de la Bekaa, per conèixer les seves condicions de vida.

“En el cas de les nenes que volen participar i jugar a futbol, és una mica més complicat, perquè les famílies més tradicionals no els deixen. No obstant això, les que ho fan s’hi involucren molt”, assegura Viñole, que va jugar a l’equip femení de Segona Divisió del Barça entre el 2005 i el 2009. “Tot i la precarietat en què viuen els nens i nenes refugiats, transmeten una gran felicitat. Els dones una pilota i són feliços”, exclama l’exjugadora, abans de valorar que la situació en què viuen li recorda quan va començar el futbol femení a Espanya: “Són molt valents”.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF