GIRONA FC
Esports 20/12/2017

El gironí que va marxar de casa per fer-se un nom

Joan Jordán espera trobar l’estabilitat esportiva a l'Eibar, on té contracte fins al 2020

Jordi Bofill
4 min
El gironí que va marxar de casa per fer-se un nom

Girona“Aquest esport m’ho ha donat tot: em fascina entrenar-me en bones condicions, jugar en camps esplèndids... Soc un privilegiat que ha fet de la seva passió la seva feina”. Joan Jordán (Palamós, 1994) era un dels milers de nens que somiava arribar a l’elit del futbol. “Ha lluitat pel seu somni”, comenten al seu entorn, una fantasia feta possible gràcies a l'esforç d’una família que li ha donat suport en les difícils decisions que li ha tocat prendre. Sense interferir, respectant el seu espai de decisió, conscients que, des de ben petit, no hi havia dia que al seu barri no el veiessin amb una pilota enganxada als peus, on a partir de les cinc de la tarda els garatges es convertien en porteries improvisades. “Han fet mil coses per mi i sé que les continuaran fent. La manera com han acceptat sempre les meves opinions, i han prioritzat la meva felicitat... els hi dec tot”, assegura. Assolir la fita, però, requeria pagar un peatge. L’èxit en els seus tres clubs de base –Palafrugell, Bisbalenc i Gironès-Sàbat– va cridar l’atenció de Mágico Díaz, representant de jugadors, que no va dubtar a acollir-lo a casa dels seus pares i oferir-li un destí que l’allunyava dels seus: el Poblenc mallorquí. “Ha sigut la decisió més encertada de la meva vida: vaig madurar moltíssim”. Els primers mesos, però, van ser especialment difícils. Només tenia 16 anys. “Vaig estar a punt de deixar-ho córrer. Separar-se de la família és dur, tothom patia. Al principi no sortia de la meva habitació, menjava poc... Fins que el Mágico em va fer obrir els ulls dient-me que si volia ser futbolista m'havia d’espavilar o perdria l’ocasió”. A dia d’avui, cada estiu torna per veure els amics que hi va deixar. “Vaig entendre que no era l’única persona amb una situació similar i que, si volia fer el cim, havia de fer sacrificis”.

Una oportunitat elevada va ser el seu fitxatge per l’Espanyol, en categoria juvenil, on el rendiment es va multiplicar; allà va acabar el curs com a titular al filial de la Tercera Divisió. “Allà vaig sentir per primer cop que podia arribar a Primera; m’escollien a mi davant de jugadors amb moltíssima qualitat”. El salt definitiu, però, no va arribar fins a la nit del 30 d’agost del 2014: Sergio González, que el va dirigir al segon equip, li feia un lloc en la convocatòria dels més grans. “Jugàvem contra el Sevilla, no me n'oblidaré mai. A principis de la segona part perdíem 0-2 i ell em va ordenar que fes exercicis d’escalfament. No puc descriure els meus sentiments: veia complert el somni de la meva vida. No sé com vaig poder dormir: qualsevol persona pagaria per jugar a l’Espanyol”. El curs següent, a tots els efectes, ja formava part de la plantilla malgrat que la manca de minuts i la por d'un possible estancament en la seva projecció el feia marxar de casa, en forma de cessió, un any més tard. “Vaig decidir-me pel Valladolid, ja que m’oferia un projecte ambiciós; em van fer sentir molt a gust”. Titular en 35 de les 42 jornades del campionat, amb les mostres de qualitat no n'hi va haver prou per convèncer Quique Sánchez Flores. “Gràcies a l’Espanyol soc un jugador professional; els agraeixo que em donessin l’oportunitat de formar-me. Malgrat que em queda aquella sensació de per què no van apostar per mi, estimo el club”.

Una incidència decisiva

Qui no va dubtar va ser l’Eibar, que va pagar poc més d’un milió d’euros per adquirir els seus serveis durant tres temporades. “La temporada passada em van venir a veure gairebé en 20 partits. Em preguntava constantment com podia ser que un altre club em seguís més que el meu; només demanava que confiessin en mi, i l’Eibar ho ha fet realitat”. Els números diuen que és indiscutible per a Mendilibar. Se sent important i això es reflecteix en la seva incidència, ja que és el cinquè futbolista del campionat amb una proporció de xuts per gol més bona. Marca cada 3,67 llançaments, i ja acumula quatre dianes en un inici de curs majúscul que l’ha vist participar en 14 de les 16 jornades disputades. “El més important és que aquests registres serveixin perquè l’equip puntuï. Treballo molt per adaptar-me al model de joc: molta intensitat, arribades de segona línia, capacitat de sorpresa...”.

Els poc menys de 30.000 habitants d’aquesta petita ciutat guipuscoana es freguen els ulls en comprovar com el seu equip ha obtingut 13 dels últims 15 punts, un fet insòlit en la seva curta trajectòria a l’elit. “Quan la feina es fa bé, els resultats solen aparèixer. Valorem molt aquesta dinàmica, només pensem a allargar-la. Sabem on ens trobem i ens agrada”. Des de la distància, ha vist el creixement d’un Girona al qual respecta. “Com a gironí, m’alegra veure el moment que viuen. Sincerament, no em sorprèn: és un equip al qual és molt difícil adaptar-te llevat que tu siguis tan superior que els obliguis a fer-ho a ells”. Amb la permanència com a principal objectiu, no tanca les portes a somiar. “Sense anar més lluny, l’Eibar va competir per una plaça europea fins a les acaballes del curs passat. Quan assoleixes la salvació abans d’hora, lluites amb totes les forces per propòsits més ambiciosos”, conclou.

stats