La gallina ha dit que no
Fa molt temps que a la Pell de Brau espriuana hi conviuen dos conceptes que sovint es connecten. El primer, l'escassetat de cultura esportiva i, de passada, la preeminència de la cultura del guanyador. El seguiment a Fernando Alonso i l'actual ostracisme del tenis femení, en contraposició als èxits de Rafael Nadal, en són indicadors. I el segon concepte és el costum d'esprémer la gallina dels ous d'or un cop localitzat l'exemplar que produeix més. El lector pot pensar en la bombolla immobiliària, però el món del futbol no és aliè a aquesta explotació intensiva, sobretot pel que fa als drets televisius.
L'últim informe anual de la consultora Deloitte sobre els ingressos dels clubs de futbol a Europa situa altre cop el Reial Madrid i el Barcelona com les dues entitats que generen més ingressos, davant del Manchester United, el Bayern i l'Arsenal. Observem, però, que el següent representant de la LFP és el València, dinovè; l'últim espanyol a l'elit. Anglaterra té sis conjunts (Manchester United, Arsenal, Chelsea, Liverpool, Tottenham i Manchester City) entre els elegits. Hi ha quatre entitats alemanyes (Bayern, Schalke, Dortmund i Hamburg) i cinc d'Itàlia. Tots estan ben mesclats en el rànquing.
Un dels elements més significatius de l'estudi és el percentatge dels ingressos que els drets audiovisuals suposen en cada club, que varia substancialment segons el país. Fixem-nos en els dos últims clubs de la llista, el València i el Nàpols, representants de les dues lligues en què les cadires buides són més visibles. Dels ingressos dels partenopeus el 51% corresponen a drets televisius i el 19% al que es coneix com a dia de partit, entrades incloses. Al València, les xifres són fins al 57% i el 23%, respectivament, i en els clubs francesos es donen percentatges similars. Per contra, si pugem fins al divuitè lloc veurem que els ingressos per drets de televisió de l'Hamburg representen només el 21% del total: el 32% vénen del dia de partit i el 47% de l'explotació comercial, que en el cas del Bayern arriba al 56%. En les clubs de la Premier, els drets audiovisuals són primordials però en percentatges més equilibrats respecte als clubs llatins. En general, els més ben situats en la llista de Deloitte són els que presenten un equilibri més gran entre els tres conceptes, incloent-hi el Madrid i el Barça (38% i 41% per drets audiovisuals).
Deloitte conclou que un nou repartiment dels drets de futbol a Espanya no canviaria el rànquing. Només l'esment d'aquest debat, però, treu a la llum que un gran nombre de clubs de la Primera Divisió espanyola i de categories inferiors continuen tenint els drets audiovisuals com el mannà que els ha de permetre quadrar els comptes. Però ¿no s'està descuidant o, si més no, adoptant una política equivocada en la resta de capítols? Per exemple, les entrades per al públic general, potencial nou abonat. El tiquet més barat per al Mallorca- Saragossa val 25 euros. Per al Màlaga-València el preu anava dels 30 als 85 euros. Per contra, una entrada per al Dortmund- Düsseldorf costa entre 14 i 29 euros. Entrar al camp del Swindon (Tercera Divisió anglesa, professional) val, com a màxim, 31 euros; en canvi, existeixen clubs de 2a B (semiprofessional) que cobren 50 euros per una entrada de tribuna. Per contra, un club de 2a A va omplir fa poc un dels gols del seu estadi oferint tiquets a 5 euros. Els xinesos diuen "No maleeixis la foscor, encén una espelma". Aquí diríem que el llegir no ens faci perdre l'escriure.
